L’alcalde, no alcalde, compleix un any

En ter­mi­no­lo­gia de Xavier Trias, fer un Coll­boni vol dir atra­par el poder al preu que sigui, a través de pac­tes impos­si­bles que, apa­rent­ment, tren­ca­rien tot esquema de la lògica de la política (per cert, en té de lògica la política?).

Tras­pas­sant aquesta meto­do­lo­gia semàntica al mateix líder de Junts a Bar­ce­lona, està per veure encara què vol aca­bar dient l’expressió fer un Trias. D’entrada equi­val­dria a un reacció irada a un desen­gany que ho enge­ga­ria tot a rodar, mal­grat que, segons com, cal­dria dir que es trac­ta­ria d’una ira tem­pe­rada amb el pas temps, ja que del cèlebre “que us bom­bin a tots” ahir ja en va fer un any i la reti­rada del veterà polític encara no s’ha produït.

Cal­dria afe­gir aquí que la política no és mai allò que un polític espera que sigui. Hi juguen tants fac­tors, hi ha tants vec­tors que fan que allò que un havia pre­vist en un pri­mer moment acabi com­pli­cant-se, com un cab­dell de llana dei­xat en mans mal­des­tres. I cal des­cab­de­llar i tro­bar el camí, i és evi­dent que el camí de sor­tida del líder de Junts a Bar­ce­lona no ha estat tan ràpid com es pre­su­mia. Des d’aquest punt de vista es podria con­cloure que això de fer un Trias vol­dria dir tro­bar l’equi­li­bri entre els cops de geni i les coses ben fetes.

Sigui com sigui, des d’ahir, l’adeu defi­ni­tiu de Xavier Trias del pri­mer pla de la vida política sem­bla que ja té data fixada i, segons va espe­ci­fi­car ell mateix, quan aquest agost faci male­tes per mar­xar de vacan­ces ja no tindrà la con­dició de regi­dor. Sigui com sigui, allò que sem­blava que havia de ser un pas molt fugaç en el seu retorn a l’Ajun­ta­ment que va arri­bar a pre­si­dir s’ha aca­bat allar­gant durant un any, fet que ha gene­rat una cir­cumstància estra­nya, quasi de coha­bi­tació.

Efec­ti­va­ment, durant 365 dies la casa gran de Bar­ce­lona es pot dir que ha tin­gut dos alcal­des, un que ho és perquè la suma con­tra natura de regi­dors de l’esquerra i de la dreta així ho van per­me­tre i, un altre que no ho ha dei­xat de ser perquè, tot i fer anys que ja no ostenta la vara de pri­mer regi­dor de la ciu­tat, aquell que una vegada ho ha estat, d’alcalde, se li reco­neix per sem­pre més el mèrit.

Hi ha un cos­tum bonic, en aquest país, con­sis­tent a man­te­nir el tracte a aque­lles per­so­nes que han ocu­pat la pre­sidència de les prin­ci­pals ins­ti­tu­ci­ons del país, una con­se­lle­ria o una alcal­dia, un cop han aban­do­nat les seves res­pon­sa­bi­li­tats. És una cor­te­sia política, i també ciu­ta­dana, i d’aquesta manera el país es va omplint de pre­si­den­tes i pre­si­dents, con­se­lle­res i con­se­llers, alcal­des­ses i alcal­des

Trias és, per tant, l’alcalde Trias, i serà sem­pre així. Jaume Coll­boni ho sap prou bé, i durant aquest temps, si més no, ha vol­gut man­te­nir les for­mes i la cor­te­sia política i en tots els actes públics en els quals ha coin­ci­dit amb el seu opo­si­tor s’hi ha refe­rit sem­pre com l’alcalde Trias.

L’alcalde que no ho és però a qui se li reco­neix el mèrit ja va avançar ahir per on pot anar el seu comiat quan en el dar­rer ple agafi el micròfon i es diri­geixi a la cor­po­ració. “El pro­blema d’aquesta ciu­tat és la pobresa”, va dir. Doncs ja ho saben, antics, actu­als i futurs alcal­des i alcal­des­ses. I que tot­hom se senti inter­pel·lat, que tot­hom hi posi de la seva part per superar-ho, i a veure si per una ocasió la política passa a ser una acti­vi­tat car­re­gada de lògica.