Sol i crispetes

Lluny de la Medi­terrània,Water­loo, impreg­nada de la llum tènue del nord, deu haver batut records de dies de sol els últims set anys. Cal­dria repas­sar el compte de Twit­ter (ara X) de Gon­zalo Boye per cer­ti­fi­car-ho, ate­nent les pre­vi­si­ons mete­o­rològiques amb què impreg­nava d’opti­misme cadas­cun dels pas­sos als tri­bu­nals dels Piri­neus enllà. No ha estat una sola sentència (i encara queda el recurs del supli­ca­tori), sinó un dego­teig de deci­si­ons jurídiques que han posat en qüestió els tri­bu­nals espa­nyols. Les euro­or­dres, el reco­nei­xe­ment com a euro­di­pu­tats, els GOI, el qüesti­o­na­ment del Tri­bu­nal Suprem com a tri­bu­nal per jut­jar el procés, la rebel·lió i la sedició que no veien a Ale­ma­nya, la bufe­tada de l’Alguer o les d’Escòcia. Ens hau­ria agra­dat una sentència directa, única i con­tun­dent que digués “Mirin, senyors del Suprem, dei­xin de fer bar­ba­ri­tats” per lle­gir davant un bol de cris­pe­tes, però els temps i la diplomàcia jurídica seguei­xen una altra via i cal tenir paciència i saber lle­gir les victòries. No em vull ni ima­gi­nar la fos­cor a l’Espa­nya medi­terrània si no hagués exis­tit la bata­lla de l’exili. Quin hau­ria estat el relat amb un sol àrbi­tre al camp i sense el VAR? Els exi­li­ats podran tor­nar per una llei d’amnis­tia, mal­grat tots els entre­bancs que s’hi posin. Però ni la llei, ni els indults, ni les modi­fi­ca­ci­ons del Codi Penal són només fruit de l’aritmètica par­la­mentària.