(Con)seqüència

Seqüència: ERC s’esta­ve­lla a les urnes. Pere Ara­gonès anun­cia que no reco­llirà l’acta. Marta Rovira con­voca un congrés extra­or­di­nari per al 30 de novem­bre, quan diu que ple­garà. Sergi Sabrià plega. Oriol Jun­que­ras, en canvi, escriu ràpida­ment una carta —ara es tor­nen a por­tar— per avançar que vol repe­tir al cap­da­vant d’ERC. L’endemà diu que d’acord, que ple­garà, després de les elec­ci­ons euro­pees. ERC torna a per­dre vots. Jun­que­ras deixa la pre­sidència del par­tit, però demana avals per tor­nar-hi. Una de freda: els repu­bli­cans fan pre­si­dent del Par­la­ment Josep Rull. Una de calenta: sai­net a Bar­ce­lona, amb la fede­ració local obrint el meló de l’ingrés al govern soci­a­lista de Jaume Coll­boni. Roger Tor­rent, que no és dipu­tat, s’avança i surt a donar per amor­tit­zat Jun­que­ras: “Hau­rem d’esco­llir nous lide­rat­ges.” I dilluns 300 mili­tants del pes de Joan Puig­cercós, Joan Ridao, Ernest Benach, Joan Manuel Tres­ser­ras, Ester Cape­lla i Laura Vilagrà sig­nen un mani­fest per dema­nar la reno­vació de la direcció. Jun­que­ras ho té magre. No és caïnisme, és saber lle­gir la rea­li­tat. El pit­jor final polític per al vice­pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat del Pri­mer d’Octu­bre pot ser per­dre el tor­ce­braç amb els seus, no saber anar-se’n a temps. Que si no ple­gues, et ple­guin.