El negoci de les cues

Cues de tres hores per accedir a la muntanya russa estrella d’un parc d’atraccions. Cues de tres hores fins a arribar a una cala de Mallorca. Cues de tres hores per entrar als edificis estrella del 48h Open House. Cues de tres hores per comprar loteria de Nadal. Cues de tres hores, o més, per travessar la frontera amb el país veí. D’on treu el temps, i sobretot la santa paciència, tota aquesta gent? Si alguns ja ens desesperem quan a la caixa del supermercat comptem més de tres persones davant nostre. Veient que trobar exemples de llargues esperes és ben senzill, el que m’estranya és que no estigui més explotat el negoci de fer la cua per als altres, sobretot en la versió presencial, ja que en la virtual sembla que ja fa un temps que funciona. Amb tanta gent disposada a perdre el temps esperant el seu moment, compte que el futur dels nostres joves no s’hagi d’anar a buscar aquí. Què vols ser de gran? “Cuaire.” Total, en el moment en què es paga una morterada de diners per passar 180 minuts dret, mirant un únic clatell, ja no deu venir d’alguna bogeria més. En alguns llocs, persones amb visió de negoci van observar que al món hi ha gent rica que està disposada a pagar encara més per poder passar davant de qui no pot pagar tant i així es va inventar el concepte del fast pass –és a dir, l’accés ràpid. Les trobem als parcs d’atraccions o a les pistes d’esquí, per posar alguns exemples. Però és que resulta que som tan singulars com a espècie que hi ha persones pagant el que no està escrit per un servei prèmium i l’únic que aconsegueixen és reduir el temps d’espera, sense que ningú els estalviï el martiri. Personalment, mentre no perdi el cap, no penso fer tres hores de cua, ni per pujar a una muntanya russa ni per banyar-me a una platja on no hi cap una tovallola més. Abans em quedo a casa, on l’única cua que es fa de tant en tant és per ocupar el bany.