Tribuna
Crisi de talent
Tenim una de les taxes d’atur més altes d’Europa i, al mateix temps, les empreses es queixen que tenen molts llocs de treball sense cobrir per manca de candidats. Segons el Departament d’Empresa de la Generalitat, el 75% de les empreses no troben el talent que necessiten.
Voldria apuntar tres causes d’aquest problema. En primer lloc, la bretxa entre oferta i demanda de formació. Hi ha una distància significativa entre el que s’ensenya en els centres educatius i el que realment necessiten les empreses. Per això és essencial que els programes de formació professional i universitària atenguin el que demana la societat. Com deia Alvin Toffler: “L’analfabet del segle XXI no serà aquell que no sàpiga llegir i escriure, sinó aquell que no sàpiga aprendre, desaprendre i reaprendre.”
Els programes han de ser més flexibles i actualitzar-se de manera continuada. Això no serà possible sense una major col·laboració entre el món acadèmic i les empreses que ajudi a dissenyar programes acadèmics que responguin millor a les necessitats de la societat i el teixit productiu. Actualment això és molt complicat, per la teranyina burocràtica. Per posar un exemple, la paperassa que cal per crear un nou grau universitari és tan complexa que calen uns quatre anys des que es decideix crear el nou grau fins que es tenen totes les autoritzacions necessàries. A aquest ritme és impossible atendre els canvis disruptius del món actual. I un altre inconvenient, almenys en l’ensenyament universitari, és que els incentius del professorat es basen només en les publicacions en revistes científiques, però no valoren els esforços esmerçats a millorar els programes de formació, la docència o la gestió. Per tant, de les principals missions de la universitat (generació de coneixement amb la recerca, transferència de coneixement a la societat i transmissió del coneixement a la societat a través de la docència) només s’aposta realment per la primera.
Un segon problema és que a part de les competències tècniques hi ha també mancances importants en les actituds: passió per la feina ben feta, emprenedoria, proactivitat, resiliència, creativitat, treball en equip, autodisciplina, per exemple. El teixit empresarial es lamenta sovint que en aquests temes també anem enrere. Són aspectes en els quals juga un paper clau l’educació que s’aprèn en la família i els valors que transmet la societat i, especialment, els mitjans de comunicació. És habitual veure en sèries de TV que es produeixen aquí, que es presenti els empresaris com els dolents de la pel·lícula, i aquesta no és la millor manera de promoure els valors que calen per enfortir el teixit productiu i generar més valor.
Un tercer problema són els baixos salaris i condicions laborals que ofereixen moltes empreses que expliquen que jovent ben preparat marxi a l’estranger i, en canvi, no para d’augmentar la immigració de persones amb menor nivell de preparació. Tot això augmenta la descapitalització del país en matèria de talent.
Però a la dificultat de captar talent, s’hi afegeix el problema de la retenció. La retenció de talent no només depèn del salari, sovint massa baix, sinó també del conjunt de condicions laborals. Un estudi de McKinsey (2024) revela que el 52% dels empleats no se senten valorats pels seus caps i el 51% no tenen un sentit de pertinença a la seva feina. A més, el 40% dels empleats s’estan plantejant deixar la seva feina en els propers 3 o 6 mesos. Aquests factors, combinats amb la manca de reconeixement i oportunitats de creixement, contribueixen a una alta rotació de personal.
En conclusió, cal una acció conjunta entre el sector educatiu i l’empresarial per assegurar que els programes formatius responguin a les necessitats reals de la societat i del teixit productiu. Això inclou dissenyar programes educatius actualitzats innovadors, així com simplificar la burocràcia per a la creació de nous programes. A més, és essencial revisar els sistemes d’incentius del professorat. Les empreses, per la seva banda, han de millorar la qualitat de l’ocupació i fomentar un ambient de treball que valori els seus empleats, oferint-los oportunitats de creixement i desenvolupament professional. Catalunya, amb la seva tradició d’educació, innovació i emprenedoria, està ben posicionada per liderar aquests canvis, però hem d’accelerar les solucions.