Per la vida sense planxar

Una xarxa social em recorda que ara fa dotze anys publicava al meu mur: “Tinc tanta roba per planxar que allà s’hi queda.” Probablement, més d’una dècada després, allà continua sent. M’imagino que hi hauré ensopegat més d’un cop, amb aquella muntanya d’arrugues, però a mesura que m’he fet gran he desenvolupat la capacitat d’ignorar tot allò que fa nosa –aplicable a qualsevol camp de la vida–. Potser hi he passat per sobre, algun cop, i fins i tot he fet un triple salt mortal per esquivar-la, però el meu organisme disposa d’una funció que provoca que allà on la majoria veu una bona pila de roba per planxar jo hi vegi un solar desert. També és cert que ja fa anys que no creix, el fotimer de roba. Exactament, els anys que fa que vaig decidir enterrar la planxa i enviar la roba de l’estenedor a l’armari, sense passar per la taula. Ara, els de casa anem pel món un pèl més arrugats, però ens aferrem a aquell invent que diu que l’arruga és bella. I considero la possibilitat que no sigui tan bella com ens han volgut fer creure, però almenys m’estalvio la mala llufa que m’entrava quan pensava en la marató de planxa que tenia al davant. Era un mal humor que no difereix gaire del que m’assalta cada cop que sento dir a una dona que ella sí que planxa amb freqüència perquè, és clar, ha de planxar les camises del marit –l’escena es repeteix amb massa freqüència–. No m’atreveixo a preguntar si totes elles tenen un marit que és manc, ni per què s’entesten a perpetuar aquella espècie femenina que arrossega el pes de la gran majoria de tasques de la llar. Si només fos la planxa... Però és que topo diàriament amb dones –on dic dones podria dir mares– que planxen, cuinen, netegen, compren... mentre ells es limiten a prestar ajuda. A totes elles, les animo a aparcar la planxa, abans no l’estampin a algú al cap, que per manca de ganes no deu ser.