El bucle del finançament
El finançament de Catalunya torna a ser al bell mig de l’escena política i, tossudament, hi torna a ser no pas per la necessitat estructural que sigui millor, més just i que permeti donar resposta als serveis que reclamen i mereixen els ciutadans, sinó per la necessitat política de forjar una majoria de govern, ja sigui la que Pedro Sánchez vol mantenir a Espanya o la que Salvador Illa voldria per presidir la Generalitat. Quatre dècades llargues han estat recorregutmés que suficient per constatar que el finançament autonòmic ha penalitzat sistemàticament els ciutadans de Catalunya, els ha fet pagar més per rebre menys, els ha condemnat a uns serveis precaris i insuficients, els genera un dèficit fiscal anual de 22.000 milions, els ha empobrit i ha provocat un endeutament crònic de la Generalitat. Reformar un sistema tan manifestament injust, ineficient i desequilibrat hauria de ser una qüestió d’estat, no de partits, ni de territoris, però és tot el contrari, fa una dècada que està caducat, els seus vicis estan enquistats i hi ha una oposició ferotge a la resta de territoris i també dins el PSOE i de Sumar a una reforma que doni més a Catalunya, encara que sigui de justícia. Per tot això, sentir Pedro Sánchez o Salvador Illa parlar de millorar el finançament de Catalunya ja no genera ni esperança ni indignació, sinó més aviat resignació davant un nou exercici d’oportunisme, de cinisme i d’engany.
Catalunya no resoldrà el seu infrafinançament crònic amb una reforma dins el règim multilateral de les autonomies; ni tampoc amb un acord puntual sotmès a voluntats polítiques efímeres o a incompliments de l’Estat, dels quals Catalunya ja acumula una extensa experiència. Així són les coses. L’única via creïble, real i constructiva, doncs, és el pacte bilateral. Un pacte amb rang estatutari, que permeti a la Generalitat recaptar tots els impostos, negociar una aportació objectiva a l’Estat i d’aquesta manera garantir els recursos necessaris per pagar el cost real dels serveis bàsics dels seus ciutadans i invertir en els grans reptes de país en matèria d’educació, habitatge, cultura, immigració o llengua. Un pacte que hauria de reunir tot l’independentisme, per descomptat, i la immensa part de la societat catalana.