Trencadís i invisible

El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya acull, des de divendres passat, l’exposició sobre el Jardí Invisible de Gaudí, ubicat al recinte del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, a Sant Boi de Llobregat. L’exposició s’ha creat a partir de la tesi doctoral i un procés de vint anys d’investigació de l’arquitecte David Agulló. L’espai del Jardí Invisible de Gaudí, creat seguint l’estructura d’un jardí oriental, va ser un banc de proves de l’arquitecte modernista Antoni Gaudí i va servir no només perquè l’arquitecte català més internacional provés aquelles estructures i acabats que després aplicaria al Park Güell, la Casa Milà o la Sagrada Família, sinó que també va ser un espai experimental per als terapeutes que treballaven al recinte en aquella època i que intentaven definir els tractaments amb les teràpies més innovadores del moment per a les persones més invisibles.

Era a principi del segle XX. Els psiquiatres europeus estaven incorporant nous models terapèutics. L’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu, que ja gestionava el recinte psiquiàtric des de feia anys, estava incorporant els nous corrents europeus i havia introduït l’ergoteràpia com una línia que semblava donar bons resultats en el tractament de determinats perfils. Així, els interns de l’antic manicomi s’integraven en les tasques de la vida diària amb la supervisió de metges i professionals: cultivaven verdures i hortalisses a l’hort, feien el seu propi pa, feien de fusters, de paletes o guixaires i feien terrissa a la bòbila que hi havia al recinte, de la qual encara es conserva la xemeneia. És, precisament, aquesta bòbila l’excusa que porta Antoni Gaudí al manicomi per primera vegada, buscant material per al seu projecte a la Colònia Güell... I ja se sap: una cosa porta l’altra i Antoni Gaudí acaba dirigint un petit projecte de jardí xinès dins el recinte: un projecte que incorpora una connexió amb la natura, a través de la vegetació i l’aigua, juntament amb alguns dels principis espirituals que es veuran reflectits posteriorment a la Sagrada Família i moltes altres de les obres més conegudes de l’arquitecte.

al jardí hi trobem la boca d’un drac i una cova cascada on hi ha un altar per a la Mare de Déu de Lourdes, petits bancs per als infants (a l’època, les famílies que tenien fills amb discapacitat els ingressaven i, a vegades, abandonaven al psiquiàtric), un banc serpentí anterior al del Park Güell, un petit llac que reprodueix el perfil del mar Mediterrani, un pont amb baranes que emulen els troncs dels arbres i una torre mirador des de la qual els interns podien veure tot el Baix Llobregat i, en dies clars, el mar, al fons. I el tret més característic: el trencadís. Un trencadís que incorpora ceràmiques de tot tipus i colors: formes geomètriques i orgàniques, blaus intensos i roses infinits, verds foscos i grocs, i en alguns llocs es combinen amb pedres col·locades de tal manera que, segons els experts, permeten identificar la mà de Josep Maria Jujol, col·laborador habitual de Gaudí, i la mà d’interns i, fins i tot, de nens.

aquest trencadís no deixa de ser una metàfora del que Gaudí va trobar a l’interior del recinte psiquiàtric. És una metàfora de la vulnerabilitat d’aquells que el van fer realitat: formes i colors diferents provinents de ceràmiques trencades i material de rebuig; formes que, en aquell moment van quedar lluny de la vista de tothom. Igual que els interns. Persones vulnerables (trencadisses), diferents, amagades de la vista de tothom, ocultes a la vida diària de la gent darrere un mur de quatre metres i mig. Persones trencadisses i invisibles, víctimes del rebuig d’una societat que no estava preparada per integrar-les i admirar-ne l’autèntica bellesa. Aquesta és la veritable realitat del trencadís de l’antic manicomi de Sant Boi, la realitat del que la societat no volia veure en aquell moment, del que s’ocultava i que el geni d’Antoni Gaudí va aprofitar com a espai experimental per després fer el pas definitiu projectant obres atrevides i descarades que qüestionaven les regles de l’arquitectura convencional.

I, ara, un segle després, aquest jardí és un regal. Un regal, que s’ha mantingut invisible per a la vista i un regal que Gaudí va fer a tots els interns que van participar en la seva construcció, i a tots els que, al llarg de la història l’han pogut gaudir. El Jardí Invisible de Gaudí ara és visible a Terrassa, a l’exposició del MNACTEC, mentre el Parc Sanitari Sant Joan de Déu treballa per garantir-ne la restauració necessària i urgent perquè l’estat és vulnerable i trencadís.