Un estiu de traca

Avui és nit de petards i de coca de Sant Joan. De xin-xin amb cava i de tro­ba­des a l’aire lliure amb amics i fami­li­ars. De fogue­res i de revet­lles fins a esgo­tar la nit més curta de l’any. D’aquells que la gau­dei­xen fent retru­nyir el cel i dels que es con­for­men amb qua­tre cebes. També d’aquells que defu­gen l’olor de pólvora i que bus­quen refugi apar­tats del soroll i de les llu­minàries de colors. En defi­ni­tiva, és nit de tra­dició, vis­cuda i adap­tada cadascú a la seva manera. D’aque­lles nits que fan país, que ens sen­tim nos­tres i que for­men part del nos­tre folk­lore cul­tu­ral.

La nit de Sant Joan és la inau­gu­ració ofi­ci­osa de l’estiu. L’estació de l’any des­ti­nada, en teo­ria, a l’oci i al gaudi, a la des­con­nexió i a fer un parèntesi de la rutina. També, en teo­ria, en ter­mes polítics. L’estiu sol ser un període de calma i de pacte de no agressió. Es guar­den les esba­tus­sa­des per al setem­bre, per allò que se’n diu l’inici de l’any polític. Aquesta vegada, però, més s’assem­blarà a una llarga cam­pa­nya elec­to­ral si les nego­ci­a­ci­ons per a la inves­ti­dura se’n van pel pedre­gar. Aquests dies les espe­cu­la­ci­ons són diver­ses, i la majo­ria, infun­da­des. Perquè a hores d’ara ni els matei­xos actors tenen clar el final de la pel·lícula. S’ha entre­gat la clau del des­llo­ri­ga­dor a ERC però també és cert que al final, si el resul­tat acaba sent la repe­tició elec­to­ral, no n’hi haurà un de sol, de cul­pa­ble. Pen­jar la llufa a l’altre no deixa de ser una estratègia per ama­gar la falta d’ampli­tud de mires de tots ple­gats. Traca n’hi haurà la nit de Sant Joan i, a nivell polític, durant tot l’estiu. I sem­pre, en aquest inter­canvi de petards, qui s’acaba escal­dant els dits són els que es tro­ben al mig: els ciu­ta­dans que patei­xen de pri­mera mà les con­seqüències de la falta d’un pres­su­post i d’un govern amb les mans lli­ga­des, que té els dies comp­tats però que no s’aca­ben de comp­tar mai. Aquest és un estiu de molta res­pon­sa­bi­li­tat per a les for­ma­ci­ons polítiques. I de molta feina. Sobre­tot d’aque­lla que fa poca fressa. Si tenim gai­res focs d’arti­fici, mal senyal.