La pela és la pela

Com el Guadiana, el debat del pacte fiscal apareix i desapareix a l’opinió pública des de fa dècades. I sempre acaba en paper mullat per una senzilla raó: un pacte fiscal sense concert econòmic per a Catalunya sempre és poc, i per a Espanya sempre és massa. Aquesta vegada podria ser diferent. No només perquè el PSOE depèn d’ERC i Junts als parlaments espanyol i català, sinó també perquè a Pedro Sánchez fins ara no li ha anat gens malament donar resposta a les exigències independentistes. ERC ha posat sobre la taula una proposta de finançament singular en què la Generalitat recaptaria el 100% dels impostos –i no el 9% com fins ara–, i després faria una transferència a l’Estat per pagar els serveis i les inversions que executi a Catalunya, a més d’una segona transferència de solidaritat per a les comunitats autònomes més pobres. Un model que els mateixos votants del PSC aplaudeixen amb les orelles. La sola possibilitat que Catalunya aconsegueixi sortir del règim comú gràcies a aquest hipotètic acord ha despertat reaccions furibundes a diverses comunitats autònomes, no només les governades pel Partit Popular. Partits com ara Compromís i la Chunta Aragonesista ja han demanat el mateix per al País Valencià i l’Aragó, i Més Madrid, Esquerra Unida i Podem han parlat de “línies vermelles” i han rebutjat “l’intercanvi de cromos”. I és que “la pela és la pela”, no només a Catalunya. Una prova més que el model simètric del “cafè per a tothom” ha creat profundes injustícies que s’han cronificat, i aquestes no fan com el Guadiana perquè, a diferència del riu que desapareix, les igualtats que provoca el dèficit fiscal sempre són ben visibles.