Som 10 milions
Sastres de sotanes
“Alegria, que és festa major / alegria, avui matem el capó!”, diu la lletra de la cançó de La Trinca. Amb la calor arriben les celebracions al carrer, els balls, els concerts a la fresca, els àpats populars a l’aire lliure per tot Catalunya, i també, els nous vestits d’estiu. A Vic, comencen les festes de Sant Miquel dels Sants, que s’escau el 5 de juliol, amb un ampli programa de festa major del 25 de juny fins al 7 de juliol. Ignoro si la gent més gran de la majoria de viles i pobles manté el costum de mudar-se i estrenar nova imatge el dia del patró. Tanmateix, m’expliquen que alguns ho feien abans a Vic amb roba de la sastreria Roca, si bé no era aquest el client més important de la casa. La producció de sotanes per als capellans i de pantalons de vellut per als pagesos van fer rutllar el negoci quan estava actiu. El 2015 va tancar la botiga i el taller, poc temps després. Els seus locals, a la rambla de Sant Domènec, estan ara buits i sense activitat comercial.
Originària de Roda de Ter, l’empresa tenia establiment al nucli de la Guixa almenys des de 1832 i aviat va començar a agafar fama a Osona. L’any 1874, veient que la majoria dels clients eren de la capital, va traslladar-se al centre de Vic. El canvi no va fer variar el nom: “el sastre de la Guixa”, que els vigatans donaven i han continuat donant a la sastreria. A les millors èpoques tenien mil clients i feien 450 trajos anuals.
L’empresari Ramon Roca, hereu de sis generacions de sastres, recorda la relació amb l’Església. En època del seu avi, el canonge Jaume Collell anava cada tarda a la sastreria a fer petar la xerrada per amistat. Coneguda la importància del seminari i del clergat, queda clar que els sortien les misses. Però a mesura que els capellans van deixar de portar sotana i els pagesos, pantalons de vellut, o que va baixar el pes social d’aquests perfils, l’economia se’n va ressentir. Més forta va ser la crisi de la Guerra Civil, perquè el bàndol roig va col·lectivitzar-los i els va requisar els béns fins al 1940.
Acabada la dictadura franquista i després de la transició, en època democràtica van reorientar-se. En comptes de vestir capellans es van dedicar a vestir policies. Van rebre l’encàrrec de fer els uniformes del cos de la policia de Vic, i tot seguit, d’altres policies locals de la comarca. Tot i que Ramon Roca prefereix no desvelar noms de clients, no és estrany creure que algun alcalde o bisbe ho fossin: “Per vestir el poder, ens faltaria vestir un capità”, somriu. “També vam fer molts vestits de nuvi”, aclareix. Avui en queda el record. Una memòria que, encara que sigui d’esquitllada, apareix reflectida en el llibre Clotet i les persones sordes (Editorial Claret), que es presentarà a la llibreria Muntanya de Llibres dimarts i que és el fruit d’una recerca de la Universitat de Vic (UVic-UCC), coordinada per aquest articulista. Resulta que al segle XIX el sacerdot claretià Jaume Clotet (1822-1898) ajudava els nois sords a trobar feina i que almenys en va col·locar un al “sastre de la Guixa”.