Un bé de Déu d’herbassar!

Aquests dar­rers mesos mete­o­rològics m’han ser­vit per recon­ci­liar-me amb el canvi climàtic. Ja no em cau tan mala­ment. M’ha tret molt i molt de polle­guera men­tre ha per­sis­tit en la sequera i ens ha dei­xat els embas­sa­ments de les con­ques inter­nes pràcti­ca­ment a zero. Però ara que ja tenim Sau i Sus­queda que enfi­len el 50% i que tots dos estan per sobre d’on esta­ven ara fa un any, el veig menys sec­tari i mono­temàtic de com ens l’havien pin­tat o com me l’havia ima­gi­nat. Aquesta pri­ma­vera ha estat com les pri­ma­ve­res de tota la vida i ha pro­vo­cat els efec­tes que tota la vida havia pro­vo­cat la pri­ma­vera, o a mi m’ho ha sem­blat. Això està bé, i pre­ci­sa­ment és el con­trari del que es temia del canvi climàtic. Temem que ho ter­gi­versi i cap­giri tot, i no espe­rem que faci el que sem­pre hem cone­gut. Els vaig expli­car l’altre dia que vaig pujar a Can Mont a dis­fru­tar com llu­ei­xen les Gavar­res. Del pla de Vall-llo­brega a l’ermita de Sant Marc. Del coll de la Ganga al puig d’Arques i Romanyà de la Selva. Quin bé de Déu d’her­bas­sar! Ja els vaig par­lar del romaní, les mòdegues, el bruc i els cire­rers d’arboç. Però també es veuen esplen­do­ro­sos suros, alzi­nes i pins. I les pru­nes de colló de frare de casa, que l’any pas­sat amb l’estrès de la calo­rada van retar­dar la madu­ració quinze dies, han tor­nat a estar al pic per a la revet­lla. Llàstima que, com que van any sí any no, aquest és l’any que quasi no han lle­vat! Que tin­guem, tots, un bon estiu!