Deixo l’edat adulta

Miro la programació d’estiu, la meva programació de l’estiu, i veig que agafa un color jubilació que enamora. Si no canvien la llei aquest mes d’agost, que faig 66 anys, agafaré la jubilació activa. Tècnicament estaré jubilat, cobraré la meitat de la pensió que em tocaria i continuaré treballant en la mesura que em sembli convenient per a mi, en la mesura que resulti oportú per al projecte del diari i en la dimensió que sigui suportable per a lectors i subscriptors. Ja agafava una mena de complex. L’únic que no estava jubilat. A les trobades de companys en grups cohesionats per l’edat era l’ovella negra, o una de les poques excepcions. Els de la colla de Calonge. Els del batxillerat a La Salle Palamós. Els de l’anyada del 58. Els que vàrem començar a El Punt. Ser l’únic que no està jubilat posa neguitós. Tinc ganes, ni que sigui tècnicament, de deixar l’edat adulta i entrar en el tercer acte, que diu en Lluís Llach. Em fascina, el tercer acte. Deixar les banalitats i dedicar-nos al que realment ens importa. Nosaltres, la família i els amics. De fet ho preparo des de fa sis anys, quan vaig tornar a les lletres (el periodisme) després de trenta anys entre números (la gestió de l’empresa). I com diria l’àvia Neus, soc feliç com un nis. No soc dels que volen un trencament radical amb el que han fet tota la vida. Al contrari. Ho veig un canvi de cicle. Un canvi d’intensitat. La idea de la jubilació tècnica m’enamora. I ser aquí cada matí, a donar la tabarra, també.