Independència i UE

Al caliu del cicle de presentacions que ofereix el vocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena del seu magnífic llibre Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia (Dèria Editors/La Magrana, Barcelona, 2007), aquest autor em comenta que una de les inquietuds més presents entre el públic que assisteix a les seves conferències, i una de les preguntes recurrents en les diverses sessions, afecta les conseqüències que tindria la independència de Catalunya en relació amb la Unió Europea. Culminar amb èxit un procés de sobirania significaria que quedaríem expulsats de la Unió? Por que expressen la majoria dels interlocutors de López Tena. O bé, per contra, la secessió d’un Estat membre de la UE significaria la possibilitat d’accedir automàticament a les institucions comunitàries sense necessitat de superar el complicat procés d’adhesió?

Que la independència hagi estat un tema tabú durant molts anys també ha implicat que haguem desatès la reflexió sobre els detalls del procés i que ens haguem empassat de forma acrítica la cantarella de la classe política i intel·lectual espanyola segons la qual “Quedar fuera de España es quedar fuera de Europa”, de manera que haguem de carregar amb un cost addicional en el projecte d’emancipació política amb un fort poder dissuasiu per a una ciutadania com la nostra de tradicional vocació europeista.

Quan denunciem els problemes de baixa qualitat democràtica que afecten l’Estat Espanyol ens referim, entre d’altres coses, a com es renuncia permanentment a obrir el meló de determinades discussions. Si hem de prendre en consideració l’exemple d’Escòcia que ha emergit aquests dies és, precisament, per constatar com allà es ventilen amb naturalitat i transparència, tal com s’escau a una democràcia avançada, qüestions que entre nosaltres semblen condemnades a l’ostracisme del debat públic. I això ho dic perquè el tema de la secessió d’un territori que actualment integra la UE d’un altre Estat i el manteniment o no de la seva pertinença en aquesta organització constitueix un debat significatiu tant a Escòcia com a les institucions comunitàries, sobretot d’ençà que es va perfilar la possibilitat d’una victòria electoral de l’Scottish National Party al Parlament de Hollyrood.

Contra el que ens volen fer creure, no està tan clar que un territori de l’Europa occidental que assoleixi la plena sobirania quedi exclòs de la UE i hagi de fer cua darrere de Turquia (això també comportaria que l’adhesió hauria de ser aprovada en referèndum a França tal com es va fer constar en una reforma constitucional d’aquest Estat). La controvèrsia es reflecteix en una revista tan poc exaltada i editada a Londres com The Economist, en la qual, en el número de 21 d’abril d’enguany, a propòsit del cas escocès, es reconeix, literalment, que “ningú no dubta que Escòcia accediria a la Unió Europea” sigui com a successor dels Tractats Internacionals subscrits pel Regne Unit o sigui per un procediment més complex.

De fet, cal remarcar que ja existeixen antecedents que revelen la incorporació de territoris a la UE “per la via ràpida” que com a conseqüència d’un canvi d’estatut polític en el si d’un Estat membre no han hagut de negociar l’adhesió partint de zero. El més flagrant és el dels territoris que constituïen l’antiga República Democràtica Alemanya que van accedir directament a la UE un cop es van afegir a la República Federal l’any 1990. Però també podrem trobar traces in nuce d’aquesta filosofia en l’anomenat Acord de Stormont sobre Irlanda del Nord de 1998 quan es reconeix que l’evolució d’aquest territori sigui com a part del Regne Unit o com a part d’una República d’Irlanda unida no afectarà la seva condició de membre de la UE. En qualsevol cas, la construcció d’una majoria sobiranista al nostre país depèn força de la nostra capacitat de combatre els intents de cancel·lació d’aquests debats que promouen les mentalitats de l’indissoluble imaginari espanyol, tot revelant que, contra el que ens volen fer creure, hi ha moltes opcions obertes i que també nosaltres comptem amb arguments i amb precedents que ens afavoreixen.

El cas d'Escòcia
Pel que fa a Escòcia, malgrat les reticències no sols de l’espanyolisme sinó també del catalanisme amargat que sempre desacredita qualsevol mena d’emmirallament amb els processos d’independència d’altres nacions, és evident que caldrà estar força atents al que succeeixi de la línia d’Adrià cap amunt perquè els termes de comparació amb Catalunya ja no poden ser més exactes: ara sí que ja no hi ha excuses, no estem parlant del pati d’Europa, ni de territoris conflictius, sinó d’un país amb estabilitat política i econòmica, que es troba dins una democràcia consolidada protagonista en el concert europeu.

No podem despatxar el referent al·legant que “el Regne Unit no és Espanya” en el sentit que el Regne Unit és una democràcia avançada mentre que Espanya pateix d’una histèria nacionalista que perverteix la democràcia. Perquè aquesta idea es refuta amb facilitat sostenint que si, tot i la salut democràtica, l’estabilitat política i la prosperitat econòmica del Regne Unit els escocesos volen marxar, què hem de fer nosaltres que, a més, som espoliats, insultats i hem de suportar la constant negació de la nostra condició nacional i del nostre dret a decidir?