Esglais de Farners (i d’arreu)

Una setmana abans de la revetlla de Sant Joan, l’Ajuntament de Santa Coloma engrescava els ciutadans a celebrar l’arribada de la Flama del Canigó i a viure una revetlla sense petards. Segons que sembla, es pretenia conscienciar sobre un “soroll que és molt molest per [sic] les persones i els animals”... És un soroll, aquest, que a diferència de tota altra contaminació acústica, provoca immediatament la jeremiada habitual: “El meu gos, el meu gos!” Vejam... El teu gos, dius? Si el quisso gasta una oïda ultrasensible, el dia de la revetlla te l’endús a can Toni Mola i que els monjos budistes el tinguin meditant fins l’endemà. Siguem seriosos: per la revetlla, des de sempre, s’ha fet foc (sovint amb la mateixa resina espetegant) i s’han llençat piules, bombetes, trons i borratxos. Si la foguera de Sant Joan és el sol que ens parla a la nit, aquests petits artefactes en són la rialla. Però tu ara em dius que el teu gos és més important i que hem de liquidar una cultura ancestral mediterrània. Un gos que potser és dels que m’insulten en arameu quan passejo per la vorera ran dels seus dominis i a tu no et sento dir “el meu veí, el meu veí...”. Bé, un cop desfogats, girem la truita. Xaval, els petards, per la revetlla! Quaranta-vuit hores abans, ja corries pel teu poble o ciutat fent el pirotècnic. Afegim-hi que ara ja no llences els ginys, lleugerament impertinents, que ens deixaven més que satisfets fa mig segle, sinó que tu i la teva armada artificiera aneu detonant ogives dum-dum i míssils terra-finestra. Cal, tanta desmesura? En una comèdia de Terenci l’esclau s’estranya que el seu amo hagi matinejat després del fart de vi que s’havia fet al sopar de la nit abans. L’amo li ho nega replicant-li amb la ja tan suada expressió nihil nimis. La dita ha acabat valent tant per a una borratxera d’esperit de vi com per a una d’esperit de pólvora. Res en excés. O sí... Perquè no seria tant o més emocionant per aquest jovent recuperar el salt per damunt de les brases quan el fogueró es rebaixa? Descarregar l’adrenalina en aquesta acció màgica d’agafar empenta i alçar-se per un instant, com un déu immortal, per damunt de la incandescència del món? Llavors, feta la proesa, els nens ja no havíem de demostrar res més. Només recordar que érem més tímids que la nata espantant amb una piula la nena que ens agradava...