De set en set
Aymée Dreyfus
Crec que vaig veure per primer cop Anouk Aimée en una projecció d’Un homme et une femme al desaparegut cinema Ideal d’Olot. Devia ser a mitjan darrers anys setanta en una reposició del film de Lelouch una dècada després que s’estrenés amb un èxit immens. Jo era una adolescent a qui també va emocionar la història de dos vidus que, només de conèixer-se, s’enamoren, però que, vivint el dol i una certa culpa, han d’arribar a ser capaços de viure-ho. Tant ella com Trintignant em van semblar adorables.
Sempre m’ha agradat veure Anouk Aimée, de manera particular, sense ser original, essent la Lola, de Demy, i en dues obres de Fellini amb Mastroianni: La dolce vita i 8 ½ . Fellini ho va tenir clar: “Pertany a la gran màscara del cinema amb un rostre que té la mateixa sensualitat intrigant de Garbo, Dietrich i Crawford, les reines del misteri.” Sí, és clar, el misteri d’Anouk Aimée, de la qual no m’havia preguntat d’on va sortir el seu nom artístic. He sabut com va gestar-se després de la mort de l’actriu. Anouk és el nom del personatge que, amb tretze anys, va interpretar al seu primer film: La maison sous la mer, d’Henri Calef. El poeta Jacques Prévert hi va afegir Aimée perquè, poc després, tothom l’estimava durant el rodatge d’un film inacabat de Marcel Carné. També he sabut que el seu nom vertader és Judith (o potser Nicole o Françoise) Dreyfuss i que, quan tenia deu anys, un grup de nens de la seva escola parisenca van senyar-la cridant “és jueva!” davant de la presència d’un oficial alemany. Què li va passar pel cap a l’oficial quan va agafar la nena de la mà i va dur-la a casa seva? Una estima sobtada cap a una nena jueva que va fer que, humanament, hi reconegués una semblant?
