‘Pink Barcino’

Pink Bar­cino és la nova escul­tura monu­men­tal de Bar­ce­lona. Situ­ada a l’avin­guda Dia­go­nal, a la cruïlla amb el pas­seig de Gràcia, l’ha creat Lluís Lleó, artista (bon artista) bar­ce­loní que fa trenta anys que viu a Nova York. La peça repre­senta pre­ci­sa­ment aquest encre­ua­ment per cele­brar els 200 anys del pas­seig de Gràcia i ha estat impul­sada per la Fun­dació Bar­ce­lona Pro­moció, l’Asso­ci­ació Amics del Pas­seig de Gràcia, l’Ajun­ta­ment, la Cam­bra de Comerç i la Fun­dació Sal­vat, que l’ha pagada (el preu no ha trans­cen­dit). No passa des­a­per­ce­buda perquè és rosa, el color que Lleó asso­cia amb el “gla­mur” del car­rer més emblemàtic de l’Eixam­ple. Com a mínim s’estarà en aquest emplaçament fins al 2025. A les xar­xes soci­als l’han cri­ti­cada de valent, però això no és cap nove­tat: l’art a l’espai públic acos­tuma a rebre sentències més seve­res que, què sé jo, uns bancs incòmodes que s’ins­tal·len en una plaça. Els artis­tes són trac­tats gai­rebé de cri­mi­nals. Sem­bla­ria que l’únic que té capa­ci­tat per embe­llir les ciu­tats serien rèpli­ques d’escul­tu­res clàssi­ques, què sé jo, un David de Miquel Àngel al mig de la plaça de Cata­lu­nya. Per a un artista con­tem­po­rani sí que ha de ser un bon repte embe­llir una Bar­ce­lona que als indígenes pere­pu­nye­tes cada vegada ens agrada menys. Ves que no sigui aquest el pro­blema de fons.