El Parlament: una sala d’espera

El 26 d’agost es con­vo­ca­ran noves elec­ci­ons en cas que ningú tin­gui suports per pre­si­dir la Gene­ra­li­tat. Tot està verd i pot pas­sar de tot. A la pràctica res s’ha mogut en les nego­ci­a­ci­ons des de la nit del 12-M. Han pas­sat cin­quanta dies i una inves­ti­dura, i de retruc un nou govern van per llarg. Vist des d’una òptica democràtica, els ter­mi­nis per nego­ciar la inves­ti­dura després de les elec­ci­ons s’han de com­plir i no hi ha res a dir. Des d’un punt de vista pràctic les llar­gues espe­res solem­nit­zant obvi­e­tats es podrien estal­viar per no crear avor­ri­ment gene­ra­lit­zat.

Aquesta set­mana, un ple ano­me­nat equi­va­lent ha permès visu­a­lit­zar que ERC té ara mateix la clau. Ha dei­xat clar que no ho vol fer fàcil ni a Illa ni a Puig­de­mont. A Illa li ha recor­dat que sense sobi­ra­nia fis­cal no hi pot haver- cap acord, i a Puig­de­mont, que no n’hi ha prou sent inde­pen­den­tista. Els soci­a­lis­tes con­ti­nuen fent el mateix paper d’allar­gar la mà que en la legis­la­tura pas­sada. Dema­nen res­pon­sa­bi­li­tat tot i que fan cri­des a un acord pro­gres­sista amb ERC i els Comuns o a una repe­tició elec­to­ral a l’octu­bre. Volen nego­ciar sense pressa, però sense pausa.

Amb aquest pano­rama, el Par­la­ment de Cata­lu­nya es con­ver­teix en una sala d’espera. Des que es va cons­ti­tuir, el 10 de juny, els par­la­men­ta­ris ele­gits cobren la seva nòmina i, a banda de tas­ques del par­tit, la seva situ­ació és d’espera, com la resta de ciu­ta­dans. Sense intenció de fer demagògia, vol­dria saber l’agenda de feina que des d’ara i fins que hi hagi inves­ti­dura tenen ses senyo­ries des dels seus hono­rats escons del Par­la­ment.

Temps d’estratègies dis­cre­tes en un món polític alta­ment frag­men­tat. Ningú es podia ima­gi­nar que serien tan difícils els acords entre uns par­tits polítics que no tenen diferències insal­va­bles quan del que es tracta és de fer-nos la vida més fàcil.