Tribuna
Una cruïlla diabòlica
Les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig passat van deixar un escenari diabòlic amb només dues possibilitats reals: investidura del candidat Salvador Illa (42 escons, només nou més que el govern en minoria del MH Pere Aragonès) o repetició electoral. Però la primera opció requereix un acord previ entre diverses forces polítiques que fins ara no s’ha donat. La suma a què aspira arribar Illa és la del PSC, ERC i Comuns, 68 escons, la majoria absoluta, ni un més ni un menys. És per això que en el ple de dimecres el president del Parlament, Josep Rull, va procedir a signar l’anomenat “acte equivalent”, que posa en marxa el rellotge d’una possible repetició electoral si abans del 26 d’agost no s’ha arribat a un acord per procedir a la investidura d’un candidat amb una majoria de vots suficient. I és per això també que de moment ningú vol moure fitxa, no fos cas que quedés com el responsable de la no desitjada repetició electoral. D’altra banda, Junts promou la candidatura virtual del MH Carles Puigdemont, que no arribaria a la majoria ni amb els vots d’ERC i la CUP i requeriria la impossible abstenció del PSC. És una maniobra per dilatar el retorn del 130è president de la Generalitat davant de la rebel·lió encoberta de togues que en alguns sectors de la judicatura està provocant l’aplicació de la llei d’amnistia i que podria ocasionar el seu empresonament.
En suma, tota la pressió recau sobre ERC, que està en perill d’implosió interna davant dels mals (i injustos) resultats del 12-M. Així, a la dimissió irrevocable del president Aragonès i de Marta Rovira, s’hi ha afegit el manifest signat per gairebé un miler de militants, entre els quals hi ha els principals membres del govern i càrrecs del partit, en què implícitament se sol·licitava la renovació de la direcció. I Oriol Junqueras, que va dimitir de president amb la voluntat de tornar-se a presentar en el proper congrés del 30 de novembre, va gaudir d’un acte de suport a Sant Vicenç dels Horts, d’on va ser alcalde del 2011 al 2015 i on viu, en què van participar 500 militants, entre els quals destacaven Joan Ignasi Elena, Raül Romeva i Joan Tardà.
cal assenyalar finalment que el dia 25 el president del govern espanyol aconseguia signar a Brussel·les un acord amb el PP, sense haver-ho consultat abans amb els seus socis de govern i d’investidura, per renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i reformar la llei orgànica del poder judicial (LOPJ) i l’Estatut fiscal. Hi ha qui interpreta això com un toc de realitat d’Alberto Núñez Feijóo, que finalment sembla que s’ha convençut que la legislatura no finirà sobtadament, la qual cosa podria facilitar un cert retorn a una entesa bipartidista i desactivaria així la capacitat de pressió que fins ara han tingut ERC i Junts sobre l’estabilitat del govern de Pedro Sánchez. Ho veurem en els propers mesos si l’acord de dimarts obre la porta a altres acords en qüestions d’estat fonamentals.
tornant a casa nostra, no serà fàcil sortir d’aquesta cruïlla diabòlica que ha provocat l’aritmètica parlamentària en què els partits independentistes democràtics han perdut la majoria (sumen 59 escons) i pugnen per l’hegemonia entre els partits d’obediència catalana, i el PSC, ni amb el suport dels Comuns, no disposa d’una majoria suficient per formar govern. No hi ha dubte que allò que vàrem convenir a denominar “el procés”, que va culminar amb l’èxit d’organització, coordinació i coratge, malgrat les càrregues policials, de l’1-O, s’ha acabat, i convindria fer foc nou i, sobretot, saba nova per tornar a prendre volada. Tanmateix, a poc a poc, el coratge i la majoria social i parlamentària es van anar esvaint a cops de repressió, de presó i d’exili. I avui ens trobem de nou en un atzucac. Què cal fer? Anar a noves eleccions suposa el perill de perdre bous i esquelles i d’engreixar encara més l’extrema dreta. Possibilitar l’elecció d’Illa sense un trumfo important en matèria de finançament, de llengua i de representació exterior, i sense possibilitat de gestionar el compliment de l’acord des de dins del govern, pot resultar dramàtic per al futur del partit que li doni suport. Aquesta és la difícil decisió d’ERC (o de Junts, que té coincidències programàtiques en matèria econòmica amb el PSC). I, de moment, sembla que tornem a una mena de dia de la marmota i comencem per exigir el concert econòmic (o un finançament “singular”) a canvi d’uns vots imprescindibles per a la investidura d’Illa. Qui sap si aquest cop la política s’imposarà al tacticisme i, com en el viatge a Ítaca de Kavafis, finalment arribaren a un port que els nostres ulls ignoraven.