S’acaba el miracle

La notícia no pot ser més trista: molts plàtans barcelonins estan amenaçats de mort. He confessat moltes vegades el meu amor pels plàtans de l’Eixample, “ciutadans” exemplars que romanen en el seu lloc durant tot l’any, soferts com ningú, que resisteixen la manca de terra i d’aigua i suporten la pol·lució amb una tossuda vocació de verdejar.

Ara diuen que una malura –que afecta també molts plàtans d’Occitània– posa en perill la seva supervivència, i els tècnics han començat a estudiar per quines altres espècies poden ser substituïts.

El miracle durava massa. Si us ho mireu bé, costa d’entendre que aquests plàtans hagin aconseguit de refer cada any el seu fullam, la seva ampla i densa capçada, sense que les arrels puguin gairebé respirar –sospito que l’asfalt, impermeable, ha estat molt negatiu, en comparació amb els llambordins i amb l’agressió de l’aire brut damunt les fulles. L’amic Albert Jané em feia veure, en començar aquest estiu, que els carrers s’omplien ja prematurament de fulles seques. Sí, la supervivència era molt fràgil, i ara només falta l’arribada de la malura.

Sense els plàtans, la meva ciutat ja no seria tan meva, perquè

…feu secretament juguesques

sobre aquesta ciutat i el seu destí,

i empareu el renou, l’anar i venir,

amb moviment de fulles fresques,

com diu Josep Carner, i és absolutament cert que

per al cansat desfici i els pensaments novells]

ens heu armat una rodona d’ombra,

al peu de la capçada

per on dringa la llum en cascavells;

palaus de l’ocellada,

recer del cor planyent, dosser del cor feliç…]

amb una mica de París.

Passo per l’Eixample, en aquestes hores de calor, buscant per a respirar l’aire més prim i més fresc que es conserva sota l’envelat natural dels plàtans, i poso una mà sobre els troncs boteruts, plens de cicatrius, i miro les angunioses deixalles que ofeguen els quatre pams de terra, resseca i dura, i sí, el miracle ha durat molt.

És possible que l’últim servei que ens facin els plàtans sigui l’emmascarament de la destructiva substitució de les cases de l’Eixample per una arquitectura absolutament vulgar i provincianament “moderna”. Sense el seu fullam, la destrucció es presentaria despullada i brutal. Els romàntics dirien que per això, precisament, els plàtans han emmalaltit, que la causa de la seva fallida, després de tants anys de resistència, és que no poden suportar més la infidelitat dels barcelonins amb ells mateixos i amb la seva ciutat. Cal comprendre que són arbres centenaris i –encara que perdin les fulles– no han perdut la memòria dels fanals de gas i les carretel·les tirades per cavalls…