Abandonat

Vaig tenir la sen­sació que, en aquell pai­satge, ja hi havia estat abans. Era una ciu­tat, que em resul­tava estra­nya­ment cone­guda, però al mateix temps em fal­ta­ven unes referències bàsiques, sobre­tot alguns detalls con­crets que m’hau­rien acla­rit defi­ni­ti­va­ment els dub­tes. Avançava pel car­rer una mica vacil·lant –i no tan sols era la calor– com si encara no m’hagués des­per­tat del tot, o com si la rea­li­tat s’hagués bui­dat de sig­nes expres­sius. En algun moment vaig pen­sar que veia, veient, en un somni o en una intuïció profètica, un ter­ri­tori aban­do­nat. I de sobte el clàxon d’un cotxe –segu­ra­ment jo havia tra­ves­sat el car­rer a des­hora– em va desen­te­lar els ulls. L’agost, exèrcit d’ocu­pació, s’havia apo­de­rat de Bar­ce­lona, i la majo­ria de ciu­ta­dans havien cui­tat a tan­car por­tes i fines­tres.

El que jo tro­bava a fal­tar eren tots aquells punts de vida, de movi­ment, de color, que com les molles de pa del conte tra­di­ci­o­nal m’indi­ca­ven el meu camí habi­tual per l’Eixam­ple.

El quiosc on com­pro dia­ris era tan­cat

L’estanc era tan­cat

El cafè era tan­cat

Etcètera

Acon­se­gui­ran que els qui ens que­dem a Bar­ce­lona ens arri­bem a sen­tir intru­sos o cul­pa­bles. Tot i que som molts, els qui hi res­tem, hem estat aban­do­nats. No he pogut com­prar la xoco­lata d’una deter­mi­nada marca que tenen en un esta­bli­ment del barri, ni con­testa el telèfon d’un ges­tor.

La pape­re­ria és tan­cada, i el celler també.

És abso­lu­ta­ment natu­ral, és clar: la gent fa vacan­ces, i fa molt bé de fer-ne. Els qui no en fem hem de pagar la nos­tra excen­tri­ci­tat amb aques­tes peti­tes molèsties.

Però hi ha incon­ve­ni­ents que ja no són tan petits. Durant aquests dies d’agost és rigo­ro­sa­ment pro­hi­bit “espat­llar-se”. Tot ha de fun­ci­o­nar com una seda. El meu metge no hi és, el meu lam­pista no hi és, al taller de cot­xes no hi ha ningú. Hem d’actuar, doncs, amb una prudència abso­luta. Hem de pre­gar fer­vo­ro­sa­ment que tot rut­lli: que no ens agafi un atac o no ens faci mal un quei­xal, que no s’embussi una cano­nada o no es dis­pari una aixeta, que el canvi de mar­xes no s’enca­lli o el car­bu­ra­dor no es dese­qui­li­bri.

Si veiéssiu amb quina pre­caució mas­tego les cros­tes de pa, no fos cas que se n’anés enlaire la corona que, jus­ta­ment el dia abans de ple­gar, em va posar el den­tista! Com us sor­pren­dria la meva extrema deli­ca­desa quan estiro la cor­retja per obrir una per­si­ana i faig vol­tar la clau al pany (pen­sant que si se’m trenca no podré tor­nar a entrar a casa fins al setem­bre)! I mai no havia conduït amb una sua­vi­tat tan refi­nada per la por de sen­tir “crac”…

En resum, aquests dies hem de viure de pun­te­tes, pro­cu­rant de pas­sar inad­ver­tits, i així com hi ha ani­mals que “hiver­nen” –que pas­sen l’hivern en estat letàrgic– nosal­tres hem de pas­sar les no-vacan­ces d’estiu amb la màxima pas­si­vi­tat pos­si­ble, per tal de sobre­viure a l’agost i a l’abandó. Que tin­guem la sort de ser des­gra­ci­ats el setem­bre!