Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Cent anys de GMT
“Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc”, avisa la dita popular, que ha quedat desmentida per la manipulació que hem fet de l’horari. Tampoc no és objectivament certa l’afirmació “les dotze del migdia”, perquè en aquell moment, encara que el nostre rellotge marqui les dotze, no és solarment migdia.
Però enllà d’aquestes expressions, és un fet que cada vegada anem més “a temps”, gràcies a l’extraordinària tecnificació del món. Les relacions comercials, les col·laboracions científiques entre els diversos països i tota mena d’activitats –vols aeris, connexions televisives, etc.– obliguen a l’ús d’un mateix i precís horari.
Enguany se celebra, precisament, el primer centenari de l’adopció del “temps legal” a la Gran Bretanya, basat en el Greenwich Mean Time (GMT). Quatre anys després, el 1884, el meridià de Greenwich fou acceptat com a origen del sistema de zones horàries que regeix en tot el món.
La història de l’observatori de Greenwich és més antiga, perquè aquesta institució va néixer el 1675 amb la protecció reial. És curiós el primer indicador horari públic que funcionà a Greenwich: una esfera de fusta, recoberta de pell i pintada de negre, col·locada en un pal –que la travessava com un escuradents una oliva– dalt d’una torre. Cinc minuts abans que fos la una era posada a la meitat del pal; quan només faltaven dos minuts, més amunt, i a la una en punt s’enfilava a dalt de tot. Antigament era moguda per mitjans manuals, i avui ho fa regida per un rellotge. Encara funciona, doncs! I em trec el barret, una vegada més, davant dels anglesos. I els mariners actuals, quan passen pel Tàmesi, consulten la “bola de l’hora” exactament igual que els seus col·legues de l’any 1833, perquè la missió de la bola era de permetre als navegants d’ajustar els seus rellotges quan anaven riu avall cap a la mar.
Fa cent anys, doncs, amb l’adopció oficial de l’hora de Greenwich, s’acabà la immensa diversitat dels temps locals. Cada lloc del món tenia la seva hora, no en funció d’unes zones, com ara, que fan que Barcelona, Marsella i Amsterdam pertanyin al mateix “fus horari” –la Terra ha estat dividida convencionalment en vint-i-quatre fusos o franges– sinó en funció de l’hora real solar. Durant segles, el viatger que es traslladava a una població que no fos veïna es trobava, en arribar, que havia d’adaptar-se a l’hora de l’indret. Era l’equivalent d’allò de tants caps tants barrets: tants indrets, tantes hores.
Avui, només alguns països molt “allargats”, com el Canadà, els Estats Units i l’URSS, tenen més d’un fus horari. Si els travesseu viureu una experiència desconeguda pels nostres avantpassats: tot recorrent centenars i centenars de quilòmetres no haureu de corregir el vostre rellotge ni un minut, i de cop –en plena carretera solitària– haureu d’avançar o retardar una hora sencera.
Davant de tanta ordenació, cal admetre que els rellotges de sol –que continuen marcant la més local de les hores locals, fins al punt que podríem parlar gairebé d’“hores pairals”: la de can Bas, la de can Cateura…– són incorregiblement subversius.