Després de Pau Vila

No recordo quan vaig poder veure, per pri­mera vegada, el mapa de Cata­lu­nya en el qual apa­rei­xien unes deli­mi­ta­ci­ons ter­ri­to­ri­als que no eren les províncies. Pot­ser fou a can Folch i Tor­res, i jo devia estar aca­bant el bat­xi­lle­rat, o qui sap si començant ja els estu­dis de dret. Aque­lles divi­si­ons que se super­po­sa­ven a la can­ta­re­lla ofi­cial –“Cataluña cua­tro: Bar­ce­lona, Tar­ra­gona, Lérida y Gerona”– eren una sor­presa que em dei­xava espe­ci­al­ment des­con­cer­tat, perquè jo era un bon estu­di­ant de geo­gra­fia. Més d’un rei famós em pas­sava per alt, i se m’esca­pava l’interès de les com­bi­na­ci­ons mole­cu­lars, però gosa­ria dir que m’havia ficat al cap tots els mapes del meu atlas. Fins i tot, de cara a l’exa­men d’Estat, em vaig apren­dre tots els par­tits judi­ci­als –no per caprici, sinó perquè exi­gien de saber-los– i efec­ti­va­ment em van pre­gun­tar els de la província de Lugo. En cap atlas esco­lar, però, no havia vist aquell mapa del meu país orde­nat d’acord amb una clas­si­fi­cació que m’era des­co­ne­guda: les comar­ques.

A par­tir d’aquell moment vaig ser deu­tor d’una per­sona a la qual no conei­xia, i que ara acaba de morir: Pau Vila. Aquell mapa fou una de les fines­tres més apas­si­o­nants i més clares que se’m van obrir per a poder com­pren­dre que ens ama­ga­ven Cata­lu­nya, un país tan “negat” que fins i tot el seu mapa podia ser “sub­ver­siu”. Pro­mo­ci­ons i pro­mo­ci­ons d’estu­di­ants vam apren­dre els rius i aflu­ents de l’Àsia i vam igno­rar, al mateix temps, que ben a prop de casa teníem unes rea­li­tats ben sòlides que es deien el Maresme, el Vallès, l’Empordà, el Pallars, el Baix Camp…

Als qui sentíem la passió geogràfica –i en les ter­ri­bles limi­ta­ci­ons d’aquells anys ens limitàvem a cre­mar-nos els ulls sobre els mapes, res­se­guint les rat­lles bla­ves dels rius, ima­gi­nant relleus en les taques de color de les ser­ra­la­des– quanta falta ens va fer un Pau Vila, és a dir, un mes­tre que ens ori­entés el neguit i ens dugués més enllà del sim­ple apre­nen­tatge dels noms dels acci­dents geogràfics! La veri­tat és que no ens van ense­nyar geo­gra­fia, ni història, ni lite­ra­tura, sinó llis­tes de ciu­tats i de pics, de reis i d’escrip­tors. Els noms subs­tituïen les idees.

Aquesta deficiència ha pro­vo­cat una situ­ació que no sé com qua­li­fi­car: sen­tir-se interes­sat per una matèria i, al mateix temps, sen­tir-se’n incor­re­gi­ble­ment igno­rant. Com gosar dir que hom és afec­ci­o­nat a la geo­gra­fia, si la rèplica és tan fàcil?: si fos­sis veri­ta­ble­ment afec­ci­o­nat, n’hau­ries après. És clar, és una lògica que cal accep­tar. I ales­ho­res hem de retro­ce­dir a posi­ci­ons més modes­tes, i dir: si en un deter­mi­nat moment hagués pogut apren­dre seri­o­sa­ment geo­gra­fia, jo hau­ria pogut arri­bar a con­ver­tir-la en un plaer pro­fund, i no en una il·lusió que sem­pre té, perquè és frus­trada, un regust agre­dolç. Amb els anys hem lle­git alguns lli­bres, hem seguit alguns camins –ara he sabut que Pau Vila deia que la geo­gra­fia no s’aprèn amb el cap, sinó amb els peus–, però sem­pre amb una sen­sació de franc­ti­ra­dors. La geo­gra­fia de Cata­lu­nya –com la història de Cata­lu­nya– s’ha d’apren­dre a l’escola amb tot el rigor que li escau, “en defensa pròpia col·lec­tiva”.

Pau Vila fou un pun­tal en aquesta defensa, i ara cor­res­pon als res­pon­sa­bles de l’ense­nya­ment pràctic pas­sar a l’ofen­siva pedagògica amb les eines-armes que el mes­tre ha esmo­lat.