Repetim-nos molt més

Mentre espero que algú em cridi per entrar a la sala on es fan les analítiques, observo a la paret del centre de primària un cartell que forma part de la campanya Truca, parla, explica, adreçada a les víctimes de violència de gènere. En números ben grossos hi ha el telèfon que les dones han de teclejar si volen explicar el seu cas: 900 900 120. És un d’aquells cartells que tenen un serrell a la part inferior amb pestanyes que es poden arrencar per endur-te el telèfon a casa. En falten tres o quatre, de pestanyes, el que significa que per la sala passa gent que per desgràcia s’hi sent al·ludida. En lletra molt més minúscula que el telèfon de nou xifres, s’aclareix que si la dona es troba davant una situació extrema i té la possibilitat d’arribar a un telèfon, el que ha de fer és recórrer al 112, el número d’emergències. Per sort, mai m’he vist en una situació en què seguir viva pogués dependre d’una trucada, però em persegueix el convenciment que si un dia m’assalta una urgència del tipus que sigui, em bloquejaré i seré incapaç de marcar a l’instant el número que pot impedir que salti a l’altre món. Si hi ha moments, sense desesperació a la vista, que aquell número secret i freqüent de quatre xifres s’esborra de la nostra memòria, com diantres podem tenir el tremp necessari per encertar-la en una situació extrema? Que els números de nou xifres no els puc repetir ni amb el cap fred, no ens enganyem. Per això, mentre espero a la sala la punxada de torn, penso que són necessàries més campanyes d’aquelles que acabes odiant uns números de tant sentir-los però que impossibiliten que saltin mai més de la nostra ment. Així, de passada, evitaríem a moltes dones anar amb segons quin número a sobre, apuntat en un pestanya que van arrencar d’un cartell, i conscients dels greus efectes que pot tenir que l’altre se n’adoni.