Una nit amb la finestra oberta

Una de les grans putades que té la maternitat és saber que mai més tornaràs a dormir com un tronc. Perquè en el moment que la criatura salti de l’úter al món exterior, no només sortiràs disparada del llit amb el primer buaaà. És molt pitjor que això: qualsevol soroll, vingui d’on vingui, aconseguirà treure’t de l’estat plaent. I dono gràcies que encara no he arribat a la temuda fase de les farres nocturnes –la dels fills, la meva és història–, però ja temo que el pitjor ha d’arribar. El cas és que la setmana passada se’m va ocórrer practicar un esport de risc: dormir amb la finestra de l’habitació oberta. És una habitació que dona a un carrer que durant tota la nit, sobretot quan arriba el bon temps, té trànsit de persones i cotxes. Hi van passant de tant en tant, no és que estiguem parlant de la Rambla del poble, però ho fan amb prou freqüència per fer venir ganes de matar algú cada mitja hora. Aquell dia, el que podria haver endevinat que l’invent no sortiria bé, no hi van faltar uns quants grups pujant des de la platja i demostrant que la bateria dels altaveus no té fi, com tampoc no en té el seu mal gust per a la música. També em va despertar algú que, després d’estacionar el cotxe, assenyalava a l’amic, adobat amb uns bons crits, que l’accelerador estava en plena forma. Encara ara li desitjo que li caigui una dent per cada segon que pitjava la palanca, i si pot ser, les frontals. I no hi pot faltar, evidentment, qui necessita passar amb el cotxe amb la música a tot drap, no fos cas que a algú li passés per alt que la seva intel·ligència reposa encara ara a l’úter de sa mare. Quan ja vaig aconseguir conciliar el son, van aparèixer els que es dirigeixen cap al metro, imagino que camí de l’aeroport o de l’estació de tren, i arrosseguen les maletes sobre la vorera, amb aquell soroll infernal. Així que encara ara tinc la necessitat de maleir algú i, sobretot, tinc molta son.