Opinió

Tribuna

Urgència social contra els feminicidis

“Ens trobem de nou amb grans interrogants i amb la necessitat urgent de comprendre què està passant amb aquests homicidis que se succeeixen de manera tan cruel
“Ara mateix no existeix al món cap altre moviment més revolucionari i amb més força que el feminisme, i això toca privilegis

Aquests dar­rers dies s’han succeït diver­sos crims mas­clis­tes. En menys de 24 hores, qua­tre dones i dos menors eren assas­si­nats i ahir apa­rei­xia assas­si­nada una dona a Tar­ra­gona, en el que podria ser un nou cas de violència mas­clista.

Uns dies ter­ri­bles pel que fa a aquesta xacra que no cessa. I és que ens tro­bem en un esce­nari com­plex i alhora molt dolorós, perquè, per un cos­tat, hi ha impor­tants avenços en les polítiques d’igual­tat i en la presa de consciència social d’un dels pro­ble­mes més asfi­xi­ants de la nos­tra soci­e­tat, pel nivell de violència, per la quan­ti­tat de dones, noies i mai­nada afec­ta­des per aquesta violència, i per la cru­esa de molts d’aquests casos, que aca­ben en un acar­nis­sa­ment ter­ri­ble amb la vida d’aques­tes dones i els seus fills i filles, tal com hem vist en els dar­rers dies. Però, per l’altre, tot i els models que s’han cons­truït per enten­dre el cicle de la violència, per com­pren­dre els indi­ca­dors de risc asso­ci­ats i els fac­tors de pro­tecció de les vícti­mes, tot i l’apre­nen­tatge que hem fet col·lec­ti­va­ment del feno­men –traduït, per exem­ple, en la pos­si­bi­li­tat d’ano­me­nar coses que fins ara succeïen però que no havíem bate­jat, com la violència vicària–, ens tro­bem de nou amb grans inter­ro­gants que ens por­ten a la neces­si­tat urgent de com­pren­dre què està pas­sant amb aquests homi­ci­dis que se suc­ce­ei­xen de manera tan cruel, amb menors assas­si­nats i amb tanta con­cen­tració de casos.

Les hipòtesis són diver­ses i posen dife­rents fac­tors sobre la taula, que caldrà que siguin ana­lit­zats per desen­vo­lu­par polítiques pre­ven­ti­ves i com­ba­tre les violències con­tra les dones. Per una part, se situen ele­ments que tenen a veure amb una mirada més estruc­tu­ral, en què es plasma que una part impor­tant d’homes han per­dut esta­tus i poder davant una crisi social que asfi­xia les famílies i que genera un gran males­tar a molts homes que no estan donant res­posta a les expec­ta­ti­ves que la soci­e­tat patri­ar­cal té d’ells (èxit pro­fes­si­o­nal, caps de família, apor­tació econòmica...). Això, en el seu diàleg intern sobre qui són en el món i quin espai ocu­pen, els genera frus­tració i ràbia, que no es tras­lla­den a allò públic sinó que que­den con­tin­gu­des en allò pri­vat i reca­uen en aque­lles per­so­nes que ell sent que són de la seva pro­pi­e­tat. Per tant, la duresa soci­o­e­conòmica del moment i les expec­ta­ti­ves tren­ca­des de la figura mas­cu­lina en un món patri­ar­cal, segons algu­nes auto­res, poden ser un ele­ment a tenir en compte en els femi­ni­ci­dis. A això, s’hi podria afe­gir el gran avenç dels femi­nis­mes. Ara mateix, no exis­teix al món cap altre movi­ment més revo­lu­ci­o­nari i amb més expansió i força que el femi­nisme. La seva ober­tura ha tren­cat grans dics de poder; ha trans­for­mat i està trans­for­mant estruc­tu­res i, sobre­tot, està posant en el punt de mira el poder hete­ro­pa­tri­ar­cal, que ha estat en mans dels homes històrica­ment.

Això toca pri­vi­le­gis i fa que aquells que han gau­dit de les pol­tro­nes es tro­bin con­fron­tats i fins i tot molts d’ells hagin cai­gut dels seus altars. Això dona ales a l’extrema dreta, i molts dels seus postu­lats nega­ci­o­nis­tes sobre, per exem­ple, la violència mas­clista estan per­me­a­bi­lit­zant posi­ci­ons d’una part gens menys­pre­a­ble de la població, sobre­tot homes joves, que se sen­ten amb la neces­si­tat de defen­sar-se davant el que ells con­si­de­ren un atac amb argu­ments tan sim­ples com fal·laços com ara el de les denúncies fal­ses. Es jus­ti­fica de manera més moderna la violència com una estratègia d’auto­pro­tecció per als “nos­tres”. En aquest sub­mon, la cul­tura patri­ar­cal s’actu­a­litza per ser accep­tada per molts més mili­tants dels postu­lats neo­mas­clis­tes.

D’altra banda, la visi­bi­lit­zació social de la violència també genera més eines que per­me­ten més iden­ti­fi­cació de la pròpia experiència de violència que les dones viuen. Això les porta sovint a esta­blir límits i, per tant, a atu­rar la violència i denun­ciar-la o a bus­car la manera de sor­tir d’aque­lla relació. Això és lle­git per l’agres­sor com una con­fron­tació directa al seu poder i, sobre­tot, com una pèrdua clara de con­trol sobre elles. Aquí és on esclata la violència, quan ells sen­ten que les per­den. I quan els agres­sors veuen altres homes que assas­si­nen les seves dones, això reforça l’ide­ari de la seva pròpia cul­tura patri­ar­cal que com­par­tei­xen, i se sen­ten vali­dats, refe­ren­ci­ats i reforçats per come­tre l’homi­cidi, perquè d’altres també ho han fet. Sigui com sigui, és una urgència de país i cal que posem tots els recur­sos i tota la soci­e­tat a posar fi a aquesta cala­mi­tat que con­ti­nua segant la vida de tan­tes dones i cri­a­tu­res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.