La mirada d’Heròdot
Josep Poch Clara. Catedràtic d’Ensenyament Secundari
L’escarabat i l’ànec
Fa molts anys, quan jo estudiava BUP a l’institut Santiago Sobrequés de Girona, el professorat de socials ens va portar al cine a veure la pel·lícula Faraó, del director Jerzy Kawalerowicz. És una superproducció polonesa estrenada el 1966 que ha esdevingut per a molts una pel·lícula de culte. El film comença amb dos escarabats piloters desplaçant una bola de fems enmig del desert; aquest fet atura la marxa de l’exèrcit egipci per la presència dels coleòpters, que eren animals sagrats associats al culte al sol. Un cop consultat el sacerdot es pren la decisió de canviar la ruta de l’exèrcit i passar per un altre lloc, encara que això representa un camí amb més dificultats.
En el debat posterior generat a classe per la pel·lícula vam concloure que aquests fets que ara considerem absurds es donaven a causa que Egipte en aquell moment era una teocràcia, allò sagrat era intocable i calia respectar-ho sense cap altra opció, i que la por als déus consolidava el poder de la casta sacerdotal. També vam apuntar que en el moment en què fèiem el debat Europa havia passat ja feia un parell de segles per la Il·lustració, un procés que va contribuir a valorar la raó per sobre de les creences irracionals i les supersticions.
Les deliberacions referents a l’ampliació de l’aeroport del Prat m’han fet pensar més d’un cop en la pel·lícula Faraó. Amb aquesta ampliació, segons els experts, hi hauria un augment del PIB català, s’incrementaria el tràfic de mercaderies, podríem tenir vols intercontinentals directes i aprofitaríem l’oportunitat per ser un hub internacional. Els arguments en contra són, pel que sembla, la protecció de l’espai natural de la Ricarda, la pèrdua de sòl agrícola i que els avions contaminen. A veure, si es va poder fer la presa d’Assuan al riu Nil als anys seixanta i es va traslladar tota una muntanya on hi ha el monument d’Abu Simbel, hem d’aturar l’ampliació de l’aeroport per una bassa i quatre ànecs? Una cosa és respectar el medi ambient, que és necessari; l’altra és sacralitzar-lo.
La visita que va fer l’anterior alcaldessa Ada Colau amb una ministra del seu partit a la bassa i les seves aus em va semblar comparable a la visita d’uns sacerdots de l’antiguitat al temple d’un déu (en aquest cas el déu dels ànecs, suposo). Pel que fa a la pèrdua de sòl agrícola, caldria recordar que Catalunya ja no es troba en una època d’agricultura de subsistència, i que els problemes de la pagesia no es resoldran amb uns pocs camps de més o de menys. I pel que fa a la contaminació dels avions, un altre argument ridícul: la incidència de tenir una pista més al Prat en la contaminació mundial seria irrellevant, però la incidència de no tenir-la sí que afecta negativament l’economia catalana, les indústries i els llocs de treball.
El respecte a la natura en la societat industrial en què vivim és necessari. Afortunadament cada cop en som més conscients, s’ensenya a les escoles, i tots els governs tenen una cartera de Medi Ambient, cosa que fa algunes dècades ni tan sols existia. Però una cosa és generar polítiques respectuoses i conscienciar la ciutadania i l’altra és fer el ridícul. Realment hem passat per la Il·lustració, o estem retornant a l’antic règim? Aquells que critiquen tant la casta no són els més retrògrads amb els seus plantejaments intransigents? En una mena de metamorfosi kafkiana, l’escarabat piloter de l’antic Egipte s’ha transformat en ànec i un nou dogmatisme ens amenaça. Si Voltaire aixequés el cap...