Els pirates i la intel·ligència artificial

Just ara s’ha aca­bat el curs de redacció periodística que he impar­tit a alum­nes de segon de grau a la Uni­ver­si­tat de Lleida (UdL). És el vuitè con­se­cu­tiu com a pro­fes­sor asso­ciat, i l’últim, ja que el curs vinent podré dedi­car-me a altres pro­jec­tes que ara mateix no venen al cas i que allar­ga­rien de forma inne­cessària aquesta columna. Però tot i ser el meu últim curs, ha estat, ho he de reconèixer, tan sor­pre­nent i ins­pi­ra­dor com si hagués estat el pri­mer. En cap altre dels set ante­ri­ors havia vis­cut tants can­vis a l’aula. I tot prové de la irrupció, aquest curs ja de manera mas­siva, de les eines d’intel·ligència arti­fi­cial.

Abans, podia encar­re­gar als estu­di­ants de peri­o­disme que mar­xes­sin de l’aula i anes­sin al cen­tre de Lleida per escriure una crònica de Sant Jordi i l’¡endemà em podia tro­bar, segons el cas, que havien pira­te­jat alguna crònica ja publi­cada en algun mitjà de comu­ni­cació, amb l’espe­rança que el pro­fes­sor no se n’ado­na­ria ni faria una sen­zi­lla recerca de Goo­gle. Però aquests cor­sa­ris del peri­o­disme eren casos molt pun­tu­als, i la majo­ria d’estu­di­ants apro­fi­ta­ven aque­lla tarda de classe dife­rent per posar-se a prova, anar a la ram­bla Fer­ran de Lleida o a l’indret on aquell any es fes la diada per pas­se­jar, obser­var, pre­gun­tar i pren­dre alguna foto­gra­fia o vídeos reals de l’esde­ve­ni­ment. Els tex­tos, amb menys o més gràcia, millor o pit­jor cons­truïts, expli­ca­ven vivències reals.

Aquest any, però, el recurs de dema­nara l’ordi­na­dor que t’escri­gui ell mateix la crònica en uns segons, enviar-la al pro­fes­sor com si fos pròpia i mar­xar a fer una canya amb els col·legues lluny dels lli­bres i de les roses ha resul­tat massa temp­ta­dor per a alguns, i m’he tro­bat amb les cròniques més diver­ti­des i amb més dis­ba­rats que he lle­git mai.

No cal dir, per començar, que el temps atmosfèric d’aquells Sant Jor­dis vir­tu­als eren espec­ta­cu­lars, mal­grat que en el real va estar una mica ennu­vo­lat i va amenaçar pluja. I a més d’un sol radi­ant, la gent ocu­pava els car­rers de Lleida amb una emoció abso­luta, entu­si­as­mats de viure aque­lla diada. Els ChatGPT i les altres eines d’intel·ligència arti­fi­cial ja ho tenen, això: si no els dius el con­trari, tot és per­fecte, vibrant, mera­vellós. Ni que sigui la crònica d’un par­tit de quarta regi­o­nal en un poblet de les Gar­ri­gues: el públic omple amb entu­si­asme i càntics les gra­des per gau­dir d’un espec­ta­cu­lar par­tit de fut­bol. A més, resulta que als Sant Jordi de la intel·ligència arti­fi­cial els lli­bres més venuts han estat La plaça del Dia­mant, tant de bo, i El nét del Pirata, el recull d’arti­cles de l’enyo­rat Manuel Cuyàs, que, segons una res­se­nya d’aquest curs, és una emo­ci­o­nantíssima novel·la de pira­tes al mar del Sud, far­cida de cor­sa­ris tatu­ats i llui­tes d'espa­dat­xins.

La intel·ligència arti­fi­cial inventa dades. Només cal una mica d’intel·ligència humana per ado­nar-se’n. Imita de forma eficaç el llen­guatge natu­ral –tot i que amb estruc­tu­res rígides que es poden veure–, però no sap ges­ti­o­nar idees, ni les rela­ci­ona cor­rec­ta­ment. Pen­sar crítica­ment i anar al lloc a veure les coses per expli­car-les amb rigor i gràcia con­ti­nua sent la clau del peri­o­disme. Exac­ta­ment el que feia en Cuyàs. Ai, Manuel, com ens hem de veure.