Tribuna oberta
Sortir de l’atzucac: un camí
És del tot evident que la política catalana està en una situació preocupant per al país. La paràlisi que afecta la dinàmica de les relacions partidàries no sembla tenir aturador a curt o a mitjà termini. S’imposa, doncs, eixir amb urgència d’aquest camí pedregós i intransitable que ens paralitza. Una reflexió proposta que sigui imaginativa, integradora, valenta i patriòtica, esdevé urgent. Aquesta és la que ofereixo, en esquema, als negociadors.
1. Formar un govern nacional d’unitat entre el PSC, Junts i ERC (si s’hi sumen els Comuns, millor). Com a historiador, sé que quan Catalunya ha fet un exercici generós i decidit d’unitat nacional i democràtica ha estat possible avançar en moments difícils, com vaig tenir l’ocasió de viure com a senador de l’Entesa dels Catalans en les primeres eleccions democràtiques del 1977, després de la mort del dictador.
2. Pactar un programa de govern mínim, però potent, basat, almenys, en aquests punts: nou finançament, polítiques socials i educatives, en una lluita sense fronteres per la igualtat, l’habitatge digne, la desocupació, el medi ambient sostenible i, d’una manera molt especial, el renaixement i nou impuls de l’ús de la llengua catalana. No exclusivament.
3. Crear una comissió de tècnics independents per fer la proposta –la que sigui– sobre el Hard Rock, en què participin demògrafs, economistes, urbanistes, experts mediambientals, com a mínim. Així, aquesta qüestió no seria, avui, un problema per impedir l’acord que proposo.
4. Reparació de la tremenda injustícia personal i nacional que va suposar la destitució del legítim president de la Generalitat, Carles Puigdemont, de la presidència de la Generalitat, restituint-l’hi i investint-lo com a tal. El PSC i el seu primer secretari farien, una vegada més, un acte de servei al país, que comportaria el rebuig a l’acció repressiva del 155 i del partit de la dreta que el va dur a la pràctica.
5. Al cap de dos anys, a tot tardar, Puigdemont faria un pas al costat i facilitaria, també, si calgués, amb ERC i els Comuns, la investidura de Salvador Illa com a president, com a reconeixement que va ser la llista més votada i, per tant, el guanyador de les recents eleccions al Parlament.
6. Feta aquesta nova investidura, continuar impulsant els mateixos acords del govern d’unitat nacional fins a la celebració de noves eleccions no abans de tres anys o de quan toqui, al cap de quatre anys, que normalitzi la dinàmica política pròpia d’un sistema plenament democràtic seguint la voluntat popular expressada a les urnes.
Aquest camí garantiria: 1. Estabilitzar la vida política catalana i evitar la repetició d’eleccions, que ningú desitja. 2. Estabilitzar la política espanyola i garantir el govern de Pedro Sánchez tancant les portes a un eventual govern del PP i Vox. 3. Frenar el creixent descrèdit popular que té avui el capteniment de la classe política catalana. 4. Pactar mesures urgents per resoldre les qüestions a què m’he referit prèviament, fins a l’eventual celebració de noves eleccions.
Una solució com aquesta només serà viable si els negociadors que l’han de fer possible abandonen, per molt legítims que puguin ser en una situació de plena normalització política, els interessos només partidistes com els que es donen en l’actualitat. Ha arribat l’hora, doncs, d’oferir a la ciutadania una nova imatge que restitueixi a la vida política la dignitat que es mereix.