La mare se’n va a Suècia

La mare ens comunica que se’n va a Suècia a viure. Acompanya el missatge d’una foto amb la notícia que acaba de llegir i que indica que els avis suecs cobraran per tenir cura dels nets. Li fem arribar una observació i els seus plans es desmunten a la velocitat que es desfà un castell de naips: si vol beneficiar-se de la prestació, s’ha d’endur els nets a viure amb ella al nord d’Europa. El gir de guió sembla que no la convenç, així que, de moment, no hi ha canvi de vida. La mare no marxarà a Suècia, però és al·lucinant que durant el juliol i l’agost no veiem ramats d’avis i àvies agafant les maletes i fugint al lloc més inhòspit, i sense adreça coneguda o telèfon mòbil disponible, no sigui que algú els pugui localitzar i entaforar-los els petits diables. Parlo d’aquella gent gran que té cura de la canalla durant l’estiu, quan el que realment s’han guanyat en la vida és un bitllet directe a no fer absolutament res que comporti desgast. Avis que es passen el període canicular disfressant-se per ficar-se en la pell de l’heroi preferit del net, posant a prova les seves pròtesis de maluc o participant d’un tast d’aquell plat infumable que el nen o la nena ha elaborat amb les mans plenes de plastilina. Ni assignant-los un sou compensaríem la tortura a què els sotmeten. Que a moltes persones de la meva generació ja els van criar els avis, però almenys no obligaven els pobres jubilats a arrossegar-se per terra ni a estar hiperactius per evitar a qualsevol preu que el net s’avorrís. Suposo que està tot ben calculat perquè el moment en què els avis estan a punt de saltar per la finestra coincideixi amb el dia en què els pares agafen vacances i s’emporten les criatures. Imagino també que una forma d’agrair-los el servei seria oferint-los formar part d’aquell viatge vacacional en família que hem preparat, tot i que no sé si seria un regal o més aviat una bona putada.