El cotxe o les orelles al llop

Condueixo un cotxe força atrotinat, així que ja li començo a veure les orelles al llop. No és només que cada dos per tres visualitzi l’escena de veure’m tirada allà enmig d’una autopista amb tots els maldecaps que això comporta –confesso que una vegada que em va fallar la bateria a les tantes de la nit i vaig haver de trucar a la urbana perquè ni tan sols recordava quina assegurança tenia contractada–, és que és molt pitjor que això: en breu arribarà el temut moment en què hauré de comprar un cotxe i crec que preferiria que em treiessin els ulls amb una cullera abans que haver de discutir-me amb mi mateixa sobre quin és el model que em convé. Però sé que no tinc escapatòria perquè també hi ha moments en la meva vida en què si no tingués cotxe propi seria capaç de segrestar el primer conductor que em passés per davant, i tampoc no és qüestió de ficar-me en un embolic cada dos per tres. Hauria de començar a tafanejar quin és el cotxe que millor s’adapta a les meves necessitats, tenint en compte que només en tinc d’una, de necessitat: que em porti als llocs. El pressupost em condiciona, òbviament, però el que a mi m’agradaria pagar no dona ni per a un tricicle, així que m’hauré d’estirar infinitament més del que voldria. Per tant no sé ni per on començar, tenint en compte que tots els dissenys els veig força similars –una carcassa d’acer amb quatre rodes– i que avui dia venen tots amb les mateixes prestacions –almenys els que podria pagar–. Tampoc no tinc un familiar directe que treballi en un concessionari i m’hi apliqui una bona rebaixa, ni tinc algú de confiança a mà amb prou criteri per enviar-me directe al gra. Ni sé si em convé comprar-ne un de segona mà o un nou de trinca. Mentre miro d’aclarir-me, seguiré tirant de tartana, fins que arribi el dia que la urgència em faci més senzilla la selecció, o en això confio.