Quina pena!

Sí, quina pena que la pell llisa –i deliciosa de mirar i acariciar–, de noies i dones, tant blanques, com brunes, com negres, en arribar l’exhibició estival apareguin profanades pels tatuatges de moda! Opinió personal, ja ho sé, però que no em pot deixar de recordar aquell fragment de l’obra del jove Martin Heidegger, Ser i temps, quan es refereix, en to crític al que ell anomena, en alemany, Neugirde (curiositat), però que li dona el significat d’avidesa de novetats. En la seva analítica del ser-hi (Dasein) ens ve a dir que aquesta Neugirde allunya –diguem-ho en català– el ser-hi, de la “plenitud de ser”. L’explicació és nítida. Si sempre hem d’estar amatents als canvis de registre de la moda, aquest procés no pot tenir mai fi, per tant, sempre es mantindrà la diferència entre ser-hi i ser. Però la crítica del tatuatge femení és aplicable a moltes altres situacions existencials de l’home (espècie, no gènere). Per exemple, al “progressisme”, no tècnic sinó moral. És a dir, quan els tatuatges penetren endins de la pell.