Les transicions i els seus líders

Lech Walesa era un elec­tri­cista polonès que el 1980, sota el règim comu­nista, va lide­rar una pro­testa a les Dras­sa­nes Lenin de Gdansk. El que va començar com una vaga pels drets labo­rals i el preu dels ali­ments va actuar com una gus­pira en un bar­ril de pólvora: les pro­tes­tes es van esten­dre per tot Polònia, un supo­sat paradís per als obrers que ho era tot menys això. Les vagues van aga­far a con­tra­peu un govern que, sense cap cre­di­bi­li­tat ni legi­ti­mi­tat, va optar per la repressió. Va implan­tar la llei mar­cial i va empre­so­nar els líders revol­tats, entre ells el mateix Walesa. El 1983 va ser guar­do­nat amb el premi Nobel de la pau, que no va poder reco­llir perquè no el van dei­xar sor­tir del país. Les pro­tes­tes van con­ti­nuar sota la ban­dera del sin­di­cat clan­destí Soli­da­ri­tat, fun­dat pel mateix Walesa, i, davant la pressió interna i inter­na­ci­o­nal, el govern va accep­tar fer unes elec­ci­ons “semi­lliu­res” el 1989, en les quals al Par­tit Comu­nista no el va votar ni Déu. Això va supo­sar la fi del comu­nisme a Polònia i també a altres països, on la gent va creure que la fi dels seus règims era pos­si­ble, i els governs van anar caient com un cas­tell de car­tes. El líder de la revolta polo­nesa durant la dècada dels 80 va esde­ve­nir el pri­mer pre­si­dent democràtic, de 1990 a 1995. Després va per­dre les elec­ci­ons i la seva car­rera política es va aca­bar. El lle­gat de Walesa, però, és indis­cu­ti­ble: va lide­rar la fi del comu­nisme i Polònia va esde­ve­nir un país democràtic que després es va unir a la Unió Euro­pea i ha pros­pe­rat econòmica­ment i social.

Adolfo Suárez era un advo­cat que va fer una dis­creta car­rera política durant el fran­quisme. El 1976, desig­nat per sor­presa pre­si­dent del govern després de la mort del dic­ta­dor, va pilo­tar la tran­sició amb una habi­li­tat i astúcia que pocs hau­rien tin­gut. Va acon­se­guir que les Corts fran­quis­tes es fes­sin el harakiri i apro­ves­sin la llei per la reforma política, va lega­lit­zar el PCE, va reconèixer Josep Tar­ra­de­llas com a inter­lo­cu­tor polític, va impul­sar la cons­ti­tució de 1978 i va gua­nyar dues elec­ci­ons sota les sigles de la UCD, tot ple­gat enmig d’una crisi econòmica galo­pant i atemp­tats d’ETA a tort i a dret. Va ser pre­si­dent del govern fins al 1981, quan va dimi­tir pels atacs con­ti­nus des de les seves pròpies files, tot demos­trant la frase de Churc­hill “Els adver­sa­ris són als altres par­tits; els ene­mics els tenim al propi par­tit.

Va tenir un relleu acci­den­tat amb l’intent de cop d’estat d’Anto­nio Tejero i després va fun­dar un nou par­tit, el CDS, que va tenir uns resul­tats molt dis­crets com­pa­rats amb els èxits ante­ri­ors. El 1991 es va reti­rar de la política. El seu paper va ser cab­dal per haver coman­dat la tran­sició en pocs anys i sense una guerra civil. Mal­grat haver-hi violència, no va ser com­pa­ra­ble al con­flicte dels anys 30.

Walesa i Suárez van ser dos polítics que van con­duir de forma hàbil el pas de la dic­ta­dura a la democràcia i han tin­gut un reco­nei­xe­ment simbòlic poste­rior: els aero­ports de Gdansk i de Madrid por­ten els seus noms. El seu lle­gat no és per­fecte, ja que Espa­nya i Polònia són països que han mos­trat certs trets auto­ri­ta­ris, però és indub­ta­ble que van dei­xar un país molt millor del que van tro­bar. Curi­o­sa­ment, tots dos van estar només cinc anys al poder i després van esde­ve­nir cadàvers polítics. Quina trista con­clusió: aquells diri­gents que trans­for­men i fan avançar un país sovint aca­ben llençats a la pape­rera men­tre una ger­nació de polítics medi­o­cres que ges­ti­o­nen mala­ment els governs sobre­vi­uen durant molts anys aga­fats a la mame­lla del poder.