Discutint tot el sant dia

Arribes tan espremuda a la nit que només, amb una mica de sort, trobaràs una petita escletxa per prometre’t a tu mateixa que l’endemà serà diferent, que t’espera un dia més plàcid i que et concentraràs només en els moments bonics per no portar el desgast fins a l’extenuació. Et vols convèncer que serà així per mirar de remuntar l’ànim però sobretot perquè intueixes que a aquest ritme tindràs un tropell. Però l’endemà res no canvia i d’ençà que et lleves fins que caus rendida empalmes discussions amb els fills. Una darrere l’altra, ben enganxadetes, no sigui que si et prens un descans perdis la forma: baixa el volum del mòbil que aquest imbècil que escoltes em fa venir ganes d’infligir un cop de puny –i ara mateix tu ets qui tinc més a prop–; endreça la teva habitació o paraula que un dia ho llenço tot i t’hauràs de vestir amb bosses d’escombraries; però ara per què et menges un paquet de galetes si t’acabo de dir que dinem d’aquí a cinc minuts; baixa els peus de la cadira, que només t’ho he repetit 350 milions de vegades durant l’última setmana; què diantre fa la tovallola mullada a sobre del llit?; llegeix una mica, bonica, ni que sigui per trobar-me receptiva quan vinguis a demanar-me diners; què coi fas demanant hora al perruquer si hi vam anar la setmana passada, et penses que em regalen els diners?... I des de primera hora que entres a la roda dels hàmster de la qual no surts. Ni recordes quan va ser l’últim cop que vas passar un dia sencer sense discutir-t’hi. Fa tant que potser els tenies encara a la panxa i per això ho has desterrat. Respires profundament i intentes posar el comptador a zero, a veure si te’n surts. Que l’estiu és molt llarg i encara hem de passar moltes hores frec a frec. Hi aboques esforços, fins que t’arriba un missatge al mòbil que et confirma la cita del nen amb el perruquer per a aquella mateixa tarda.