La plaça Roja de Banyoles

La papereria va tancar fa anys, però quan volem referir-nos a les botigues pròximes, al semàfor d’aquell encreuament o a algun conegut que viu al barri, usem el nom de la papereria. És la ratlla, finíssima, que uneix el paisatge i la memòria. I és una ratlla que s’esborrarà quan ja no hi siguin els últims escolars que van entrar en aquella papereria a comprar llibretes per al nou curs. Deixarà de ser La Ratlla perquè ja ho haurem oblidat. Com ara que escric aquestes ratlles i no recordo el sobrenom de la papereria de la placeta del Carme on tenien els tebeos de l’editorial Bruguera, els Astèrix i Obèlix i la col·lecció de la Puck, aquella noia danesa amb nom de follet entremaliat de Shakespeare i que vivia mil aventures en un internat suís. Fa nou anys de la reforma que va embellir un dels racons de Banyoles més arrecerats i encisadors, precisament per la seva exclusió involuntària dels itineraris habituals. La veïna i majúscula plaça de les Rodes imanta la vida, mentre que la placeta del Carme, solitària, és com un fermall antic, bijuteria amb valor sentimental, tancat en un joier. No és el decorat francès que podria ser amb cadires de balca. Una capella de la Mare de Déu del Carme presideix la placeta diminuta, i ho fa amb l’altivesa de qui s’ha sabut venerada per menestrals, jornalers i mossos. Durant la guerra, no hi havia lloc per a les marededéus sinó per a altres ídols. La placeta del Carme es va anomenar la plaça Roja. De tots els sants que el 36 van caure del nomenclàtor crida l’atenció el que du el del patró, Sant Martirià. Havia de merèixer una alternativa capital: el carrer Sant Martirià es digué carrer de Marx i Engels, pronunciat “Marxiengels”, com si fossin una mateixa persona, assenyala l’historiador Jordi Galofré. Les Joventuts Socialistes van repartir papers explicant qui eren Karl Marx i Frederic Engels. La plaça del Monestir era la plaça de la Llibertat i el carrer de l’Església, el del carrer Aida Lafuente. Quan va morir Durruti, Banyoles li va dedicar la plaça dels Turers. Tot això, ara, és una anècdota en la història, un record que no ha deixat empremta d’un passat espurnejant. En la seva talaia, la Verge del Carme admira la placeta silenciosa que, amb l’enfilall de llums d’estiu de la terrassa de Can Xabanet, sembla despertar-se d’una migdiada massa llarga i recuperi la il·lusió d’aquell paisatge que no era volàtil i es fixava en la memòria pels dies que a Ca la Nuri els arribava l’últim Mortadelo y Filemón.