Un terrible secret de família

Quan jo era petit passava algunes setmanes d’estiu al poble dels avis, Cassà de la Selva. La meva tia hi tenia un colmado i jo l’ajudava a despatxar, a pesar la fruita i a tornar canvi. També jugava a soldadets amb el meu veí i anàvem en bicicleta pels camins del poble. Eren temps sense mòbils i televisió en blanc i negre. El meu avi, en Josep Clara, havia tingut una vida molt dura. Havia quedat orfe de petit i ell i els seus germans havien acabat a l’hospici. No va anar mai a escola. Als set anys, explicava, el va adoptar una família propietària d’un mas per fer d’ajudant del pastor, que li va ensenyar a llegir dibuixant les lletres a terra amb un bastó.

Algunes tardes acompanyava el meu avi a visitar el seu amic Cosme, que havia estat pastisser i un falangista destacat després de la Guerra Civil; la gent gran el recordava passejant armat pels carrers després de l’entrada dels nacionals. Una d’aquelles tardes, asseguts tots tres sota el porxo de l’hort, en Cosme i el meu avi parlaven dels seus difunts pares i van comentar que a la mare del meu avi “l’havien matada i l’havien cremada”. Aquesta frase em va impactar. Després vaig preguntar a l’avi i a la meva mare, però no em van donar més explicacions. En aquelles èpoques les desgràcies familiars eren tabú.

Van passar els anys i fa poc em va venir aquest tema a la ment. Vaig buscar-ho a l’arxiu digital de l’Ajuntament de Girona i ho vaig trobar en dos diaris: el Diario de Gerona de avisos y noticias i La Lucha. El 12 de novembre de 1909, La Lucha publicava: “Ahir á les tres de la tarde continuà el judici comensat al matí de la causa que per assassinat se seguía contra S.R. Después de la documental va llegir-se una comunicació de l’alcalde de Cassá de la Selva donant informes de conducta del processat en termes gens favorables. Informa’l Fiscal an en S.R. d’haver sigut l’autor de la mort de la Victoria, demostrantho per medi de datos eloqüents brillantment exposats, suplicant un veredicte de culpabilitat. La defensa procurá evidenciar que’l seu patrocinat era net de culpa.” L’endemà, l’altre diari publicava: “Ayer ingresó en la cárcel de esta ciudad S.R., vecino de Cassá de la Selva, que habitaba en la casa conocida como «Bonmet» del vecindario de Seriñá, detenido por suponersele autor del asesinato de Victoria Gispert, cuyo cadáver medio carbonizado fué encontrado al amanecer del martes pasado en el camino que conduce a Llagostera.” La sentència va ser de catorze anys, vuit mesos i un dia de presó.

Així doncs, el que vaig sentir de petit era cert i s’havia publicat als diaris. La meva besàvia Victòria va ser assassinada. Devia ser una notícia molt sonada en un poble petit. Fins i tot l’alcalde, Manel Tolosà, havia declarat contra l’acusat. Va ser víctima d’un agressor que la va matar i va intentar cremar el cadàver per intentar esborrar les proves del crim.

Per cert, quan va morir, a la casa d’en Cosme s’hi van trobar armes i munició de la Guerra Civil, que guardava per si tornaven els rojos. La casa va quedar abandonada perquè va morir sense parents coneguts, i finalment va ser okupada. Havia estat esperant els rojos tota la vida armat fins a les dents, i els nous rojos, ironies de la vida, li van confiscar l’habitatge un cop mort. Un dia passant-hi pel costat, al porxo on sèiem les tardes d’estiu en Cosme, el meu avi i jo, vaig veure-hi assegut un individu amb estètica punk fumant un porro. Tot un símbol dels nous temps: durant una època, Catalunya va estar dominada pels falangistes i ara està dominada pels okupes.