Allà on du la ineptitud

La pandèmia va glaçar tot un planeta i qui més qui menys es va descobrir fent giravoltes al compàs que marcava el maleït virus. De la nit al dia, els llocs de feina es van diluir i molta gent va donar gràcies que almenys van poder acollir-se a un ERTO per no veure’s amb les butxaques pelades. L’atur, en molts casos, es va pagar de forma errònia, i són moltes les persones que van ingressar uns diners de més –aquesta mena d’espifiades no les arribo a entendre, tant és que me les expliquin del dret o del revés– i que després els han hagut de retornar a l’Estat. Això sembla que se sap des de fa temps i va ser la mateixa administració qui va informar els afectats que l’únic que havien de fer per saldar comptes era esperar pacientment a casa fins que els arribés la dolorosa. Això és el que ell va fer, mentre custodiava com qui té cura del sant grial la reserva de diners que sabia que s’acabarien esfumant. Aquesta setmana li ha arribat la carta del SEPE, tres anys més tard del que havia calculat. Fins ara, ningú s’havia comunicat amb ell per passar comptes. En obrir el sobre, la sorpresa va ser majúscula: a banda dels diners que se suposa que va cobrar de més, li reclamen 600 euros d’interessos per la demora en el pagament. O sigui, li van dir que s’esperés, i ara el penalitzen per fer-ho i pel retard de l’administració fent els deures. En desacord amb la resolució, al moment va mirar de demanar cita presencial amb el SEPE. El web no donava aquesta opció. En dirigir-se a una oficina, el va atendre el senyor encarregat de la seguretat per aclarir-li que no l’atendrien sense cita prèvia. Si volia fixar dia i hora, s’hauria de connectar al web, de dimecres a dissabte, a les dotze de la nit, que és quan s’obre aquesta finestra. Va girar cua preguntant-se on i quan s’ha de connectar per exigir rigor i serietat a l’administració pública.