La Rambla fa pujada

Les obsessions també són bones per escriure. Una obsessió és un nas que s’arrufa, un front que s’interroga, una sospita que es converteix en pregunta, una diana a la qual s’apunta, un pensament que acaba desenvolupant un argument, una història en forma de crònica.

Per resoldre aquesta obsessió concreta, la que es desenvolupa en les línies de text que segueixen, és i ha estat clau la ciència. En aquest cas, el coneixement, i quasi la matemàtica, el posa l’Institut Cartogràfic de Catalunya i el seu espai web on es pot consultar el visor Explora Catalunya, un entretingut mapa interactiu que permet conèixer les altimetries del país fins a un nivell de detall sorprenent.

Aquest visor fa possible, per exemple, documentar un accident geogràfic que hi ha al cor de la ciutat de Barcelona, on el que es coneix tècnicament com a taló geològic provoca un pronunciat desnivell de 6 metres i mig entre el carrer Comtal i el de Fontanella, diferència d’altimetria que es nota de forma evident si es camina d’un punt a un altre pel carrer de les Moles. Per ser precisos, el carrer Comtal es troba a 9,77 metres d’altitud amb relació a la línia de mar, mentre que per anar a Fontanella cal escalar fins als 16,27 metres.

L’obsessió que s’ha anunciat al principi va precisament d’això; de desnivells i inclinacions de pla a la ciutat de Barcelona que no només generen sorpresa, sinó que també contradiuen la lògica de les coses. A veure: un carrer com és la Rambla, que no és altra cosa que el llit d’una riera per on hi ha de baixar l’aigua cada cop que la pluja descarrega amb força, hauria de ser en tota la seva extensió, des del punt més alt fins a tocar a port, un pla en descens constant per facilitar el trànsit fluvial. Doncs no és així. La inclinació evident que es veu des del punt alt de Canaletes, on s’arriba als 16,4 metres d’altitud, es va suavitzant i endolcint a mesura que es comença el descens fins que, en arribar al carrer del Carme, a poc més de 10 metres d’altitud, la via entra en una dinàmica que, buscant l’exageració, es podria definir com de tobogan.

Efectivament, al carrer del Carme l’altimetria que indica l’Institut Cartogràfic és de 10,42 metres i si es continua caminant, en passar per davant la Virreina, tot i aparentar baixada, la cota s’aixeca deu centímetres i el visor informàtic marca 10,52 metres. Si se segueix direcció al mar, un centenar de metres més avall, en trepitjar el mosaic de Joan Miró la percepció del caminant que mira cap a Colom és que el carrer no s’inclina sinó que es fa més dret, subtilment, i el que hauria de baixar, de cop i volta, fa pujada.

És possible o és una simple il·lusió òptica? I què diu el Cartogràfic? Doncs que, efectivament, en arribar al carrer Hospital l’altitud és de 8,08 metres, mentre que quan s’avança fins a la parada de metro del Liceu, que queda més a tocar del teatre, l’altimetria passa a ser de 8,11 metres. És tan subtil com evident, científic, i ara ja es pot afirmar que allò que tothom pensava no és cert i que, en contra de tota lògica, la Rambla de Barcelona fa pujada.

Vet aquí una obsessió resolta i una constatació; deu centímetres poden donar per a molt. Deu centímetres poden no ser res o poden separar dos mons. Deu centímetres poden donar de si, fins i tot, per escriure un article.