El factor humà
La màquina del temps no existeix
La màquina del temps no existeix. De fet, la millor màquina és el temps mateix. És perfecte, precís, no s’atura mai, avança sempre com una implacable i a la vegada invisible força que tot ho transforma, que pot amb tot. Però la màquina per alterar aquest ordre natural de les coses no existeix, ningú pot ficar-se dins d’una capsa, prémer un botó i viatjar endavant i enrere per alterar aquest engranatge còsmic.
De totes maneres, es pot jugar a imaginar que es pot intervenir en la cronologia d’un mateix per canviar el rumb de la pròpia història, modificar fets i actituds que alterarien la vida. A jugar tothom hi pot ser, i en qualsevol lloc, també dins de les presons i potser aquí és on més es pot perquè és on més temps hi ha per omplir per evitar quedar colgat, ofegat per aquest excés de temps.
Aquest és el joc que va proposar l’artista Antoni Hervàs per, a través de la creació i l’alliberament que aquesta sempre suposa, fer que un grup de reclusos i recluses de les presons catalanes viatgessin al seu passat per reflexionar sobre allò que havien fet, aquell dia, aquella actitud, aquella acció que els va portar a traspassar el llindar de les normes de convivència i acabar entre reixes; allí on el temps només existeix com una pesada llosa en forma de condemna.
La iniciativa d’Hervàs, amb la col·laboració de Mery Cuesta, tenia com a objectiu últim transformar-se en una exposició de caràcter alliberador, que ja es pot visitar a l’espai Santa Mònica, fins al proper 8 de setembre. No és un fet menor que una mostra duta a terme amb la col·laboració d’artistes que estan privats de llibertat sigui d’accés lliure, sense cap porta barrada al pas a l’entrada. D’aquesta manera, qui passegi per la part baixa de la Rambla, entre les 11 i les 20 h, de dimarts a diumenge, pot entrar en aquest singular edifici i moure’s per les dues plantes en què està disposada l’exposició Màquines del temps. Hi trobarà color en forma de crits de llibertat, dibuixos com a laments d’un temps dolent que mai hauria d’haver existit i les peculiars creacions d’Hervàs en forma de tòtems nascuts del diàleg amb els presos.
El visitant hi trobarà, per exemple, el dibuix amb aparença de còmic d’un reclús que signa amb les inicials G.F., i que és la demostració que la màquina del temps no existeix, encara menys dins d’una presó. Aquesta creació és fruit d’un concurs de pintura ràpida que es va organitzar amb motiu del procés artístic proposat per Hervàs i en nou vinyetes s’hi recull la manera com l’intern va entrar a presó, robant, i la manera com en vol sortir, estudiant i obtenint una titulació que li ha de servir per tirar endavant quan quedi lliure.
No hi ha trucs, no hi ha màgia, no hi ha tractes de favor als presos. Hi ha molt de temps dins d’un centre penitenciari i l’única màquina que permet processar-lo és la que pren forma en una de les múltiples activitats formatives, reeducadores, laborals, esportives que s’ofereixen.
A la presó hi ha una màquina de destrossar el temps que es diu pati, que vol dir ofuscació, marginació, aïllament, retrocedir en comptes d’avançar. Hi ha un altre tipus de màquina, en forma de presència positiva de voluntaris i altres persones que hi entren i que des de l’exterior allarguen la mà. Com Hervàs, que ha allargat els pinzells i el seu art.