L’aventura de tornar

El retorn dels exiliats divendres quedarà per a la història com una de les imatges icòniques de la lluita independentista. I és una imatge de victòria, però no pas perquè hàgim derrotat els jutges espanyols –que es neguen a abandonar les armes polítiques–, sinó perquè els exiliats tornen sense haver acotat el cap. “Tornem per acabar la feina que vam deixar a mitges”, va dir Marta Rovira. “Vam marxar per convertir l’exili en una lluita i ho hem fet”, va dir Oleguer Serra.

Aquest és, probablement, un dels encerts més grans de l’independentisme: la gestió de la repressió. Tenir presos va fer possible demostrar de què era capaç l’Estat espanyol i posar en entredit la seva democràcia, i tenir exiliats ens ha permès tenir veu al món i demostrar que, allà on “la toga nostra” veu rebel·lió, sedició i terrorisme, la justícia d’altres països europeus només hi veu mobilització legítima i democràtica.

Com diuen Els Amics de les Arts, “tornar sempre és la millor part de l’aventura”, i és que l’aventura dels exiliats continua, perquè no es plega mai de ser activista per la democràcia i per la independència. O almenys no han plegat mai Marta Rovira, Oleguer Serra, Ruben Wagensberg, Josep Campmajó i Jesús Rodríguez, ni tampoc els tres exiliats que esperem que puguin tornar aviat: Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig. Marta Rovira donava les gràcies per la solidaritat. No, Marta, no: gràcies a tu, a vosaltres per tornar a casa sense haver-vos rendit. Ara podrem seguir l’aventura mirant-nos els ulls. La lluita continua.