Conviure amb un pis turístic

Durant uns quants anys de la meva vida he viscut paret amb paret amb un pis d’ús turístic i en un edifici que alberga uns quants habitatges, no sabria dir-ne quants, que disposen de la llicència que autoritza a fer contractes de curta estada a un preu estratosfèric. Bé, que disposen del permís és el que vull suposar, dubto que no s’hi colés algun espavilat. Seré sincera: a casa vam tenir sort amb els veïns temporals. No és que d’allà naixés una bonica amistat ni que una nit ens salvessin la vida; amb bona sort vull dir que no van donar gaire guerra, tret d’alguna nit puntual en què els decibels o la fumerada traspassaven aquelles parets de paper de seda. Els relleus es feien per setmana, sobretot a l’estiu, i molts cops ni se sabia qui hi havia a l’altra banda perquè no els veien el pèl. Recordo, això sí, que l’ascensor es va començar a omplir de papers que recordaven les normes de la comunitat i que les indicacions es podien llegir en diversos idiomes, un clar senyal que allà hi aterrava una clientela molt acolorida. Fins aquí pot semblar que estic fent una defensa tenaç i ferma dels pisos turístics, però mai més lluny de la realitat. Fins on jo sé, també en aquells casos en què la presència d’aquests pisos no va lligada a un turisme de borratxera i conflictiu, el nivell de deshumanització que comporten és d’un altre planeta. La zona es va desertitzant i el preu de l’habitatge puja com l’escuma, conscients que hi ha un client que ni sap situar el barri en un mapa però que va darrere aquesta mena de pisos per fer-hi negoci. Baixes al carrer i rarament topes amb un “bon dia”. Si tens una urgència, dona gràcies si el veí del segon que vas conèixer al cap de pocs dies d’arribar s’ha resistit a marxar. Per no parlar de la cura dels espais comuns, que els turistes no poden sentir com a seus. I parlo només dels pisos que no són problemàtics. No vull ni pensar en l’altre extrem.