L’abraçada de l’os

Des que li vaig llegir a Montserrat Roig, he usat per activa, passiva i perifràstica, el “digue’m que m’estimes, encara que sigui mentida” i soc un furibund defensor que sobreactuar està bé quan toca. Però no toca sempre. Ahir, que una certa sobreactuació anava de primera i en certa manera era imprescindible, segurament se’n va fer un gra massa. L’abraçada de l’os, sobretot, crec que la podien haver tret del guió i canviat per una salutació protocol·lària i cordial, i tots ens hauríem sentit més còmodes. Al cap i a la fi, els darrers mesos s’han abraçat diverses vegades. Potser tampoc cal parlar tant de victòria perquè, ben mirat, ahir no era més que una petita natjada a unionistes i espanyolistes recalcitrants que voldrien que la repressió i la venjança duressin i duressin i duressin, com el conillet de les piles alcalines. Una victòria sobre la repressió i una gran alegria, això sí, que ja siguin aquí el gruix d’exiliats a Suïssa que ahir varen poder i voler abraçar-se amb els seus a casa. Políticament no gaire res. Una pica obligada i veure venir el futur. En el primer missatge, Marta Rovira ha posat sobre la taula dos conceptes interessants. El primer sobre el passat. “La feina va quedar a mitges.” Ni èxit. Ni fracàs. Ni mandat. Ni catxa. I un de futur que espero que amagui el que diu. “Hem vingut per acabar la feina que vam deixar a mitges, per recomençar, per unir el moviment independentista.” Salut, companya! Ja ens hi podem posar! Seguim!