I ha tornat a Girona

“I tor­naré a Girona. Quan bufi la tra­mun­tana. Per per­dre’m en silenci. Pels vells car­rers que enyoro. I tor­naré a Girona. Sense espe­rar que em cri­din. Amb tre­mo­lor a les cames i els ulls oberts com llu­nes. Serà un dia de somni. Quan tor­naré a Girona.” Amb aquest poema de Miquel Martí i Pol i visi­ble­ment emo­ci­o­nat, Josep Camp­majó cele­brava la seva tor­nada a ter­res giro­ni­nes, després de vuit mesos i tres set­ma­nes d’exili a Suïssa. Diven­dres va ser un dia intens per als exi­li­ats, un còctel d’emo­ci­ons que en el cas de Camp­majó van escla­tar al ves­pre, a la plaça del Vi de Girona. Amb una rebuda càlida per part d’una ciu­tat que l’empre­sari i acti­vista gironí ha vis­cut sem­pre amb una inten­si­tat inu­sual. Se l’ha tro­bat a fal­tar tot aquest temps, encara que la distància no li ha impe­dit par­ti­ci­par en mol­tes de les tan­tes ini­ci­a­ti­ves en què està invo­lu­crat. Però el fil de con­tacte amb la quo­ti­di­a­ni­tat era fràgil i, alhora, des­pi­e­tat.

L’exili de Camp­majó ha estat espe­ci­al­ment dur. Cap n’ha estat, de fàcil però, en el seu cas, la seva situ­ació s’ha agreu­jat, més encara, per una soli­tud dolo­ro­sa­ment intensa. Allu­nyat a molts quilòmetres de la resta d’exi­li­ats a Suïssa, aquest reco­mençar en una ciu­tat ali­ena ha estat un repte per­so­nal majúscul. Però és evi­dent que l’ha reforçat en les seves con­vic­ci­ons i en el seu acti­visme. En el retro­ba­ment a la plaça del Vi ens va que­dar clar que la repressió espa­nyola ha tin­gut un efecte revi­ta­lit­za­dor en la seva fer­mesa: “Jo vinc d’un país lliure, sou vosal­tres els exi­li­ats perquè viviu en un país ocu­pat.” És un mis­satge comú de tots els exi­li­ats en les seves pri­me­res hores a Cata­lu­nya. El d’una rei­vin­di­cació sòlida per refer la uni­tat de l’inde­pen­den­tisme i seguir el com­bat. En el con­text actual, però, és una crida que es fa difícil d’encai­xar. El país ha can­viat molt des que Marta Rovira va mar­xar a Gine­bra. També ho ha fet l’inde­pen­den­tisme. Per Camp­majó, però, ara comença la segona tem­po­rada. Ho té clar. Pot­ser la clau és aquesta, dei­xar-nos guiar per l’espe­rit de tots aquells que mai han abai­xat el cap.