La penúltima cursileria

Un país de remences, serfs de la gleva i almogàvers, maquis i revolucionaris de més o menys perícia, un país de peus de porc que ha inventat les seques amb botifarra, que s’ennegreix els dits i es posa pitet per menjar la calçotada, que put a allioli, hauria d’agafar el tros de paper que encara és aquest diari, enroscar-lo tan llarg com és, escarxofar-lo en un dels dos extrems, ruixar el pom de dalt amb una substància inflamable, calar-li foc, com una torxa, i llençar-se als carrers amb ànim purificador, que el foc crema però també purifica.

Passen pel cap aquesta i altres mesures dràstiques per posar fi a un procés que dia a dia, carrer a carrer, barri a barri, està transformant la ciutat de Barcelona en un irreconeixible indret de finor amb una tendència a la cursileria gastronòmica que es defineix com una pretesa i forçada manera de voler ser elegant sense aconseguir-ho, circumstància que condueix a una patètica imatge de cosa falsa, no real, com un parc temàtic de plàstic i cartó pedra, on tot és relluent i de coloraines però on tot és fals a la vegada.

I el pitjor és que la pretesa finor és imposada per una absurda moda gastronòmica arribada a aquesta ciutat per acontentar els que venen de fora. Com que Barcelona cada cop és més plena de ciutadans procedents de latituds on la civilització blanca té per costum entaular-se a mig matí davant un plat d’ous cuinat de mil i una maneres, però sempre greixosos de mantega, sempre amb excés de salsa, els negocis de restauració els complauen oferint-los allò que ja mengen a casa seva però servit aquí en uns locals que responen tots al principi del brunch.

És igual que la cultura gastronòmica autòctona sigui la inventora del meravellós entrepà amorosit amb tomàquet, sal i oli, i tant li fa que a la capital del país hi hagi uns locals on serveixin extraordinaris esmorzars de forquilla. Els turistes viatgen a l’estranger sense sortir del seu imaginari gastronòmic ni el seu confort gustatiu i per això davant dels cada cop més nombrosos locals on s’ofereix el brunch dia sí dia també s’hi formen llargues cues de gent d’aspecte finolis del nord que esperen pacientment el seu torn per menjar la ració diària d’ous. Evidentment, que ningú els parli de truita de patates amb ceba o sense.

L’última contribució a aquesta lenta mort de la lloada dieta mediterrània és un local que ha obert a la Via Laietana. És la penúltima cursileria. Tons pastel, colors vainilla, flors i floretes i una carta a base de dolços i salats que res tenen a veure amb la tradició gastronòmica pàtria. La nova tendència gastronòmica és només el símptoma d’una transformació molt més profunda, de calat. El tremp febril de la Via Laietana emprenedora, de cafè ràpid a la barra d’un bar per anar de dret a l’oficina, a la finestreta d’un banc o a un despatx de sindicalista, està evolucionant cap a un carrer aparador. La Catalunya emprenedora és ara la Catalunya turística.

(Tornant a l’inici de l’article. La proposta de fer servir el diari com a artefacte incendiari no és cap ximpleria. El que importa d’un diari és que algú s’acosti al quiosc i el compri, la utilitat que se li doni després ja va al gust de cadascú. Que si uns mengen ous amb salsa, uns altres poden cremar diaris, només faltaria!)