Taxista, professió de risc
Començo avui una sèrie de quatre articles especials d’estiu dedicats a temes universals i que sempre van en boca de tots. El primer és el del taxi i la feina de taxista, una professió considerada de risc. Qui no ha anat en taxi i té anècdotes per explicar? Des de la persona que no té vehicle propi i fa ús del taxi de manera permanent per desplaçar-se fins al que l’usa esporàdicament, hi ha fets i situacions dignes d’un llibre. Els joves en fan servir quan surten de nit i així poden beure, i els més grans, per a desplaçaments específics tornant del tren o de l’aeroport, sortint de la clínica o simplement perquè en aquell moment no tenen el cotxe a mà. El taxi és un servei universal i dels més econòmics per a l’usuari. Si comptes totes les despeses que comporta un vehicle al cap d’un any, els números són clars a favor del taxi. A l’Estat espanyol, segons fonts ben informades, hi ha més de setanta mil llicències, una seixantena de les quals són a la ciutat de Girona. Però per als taxistes la cosa és diferent. Consideren que és una professió de risc. Moltes hores al volant, de matí, tarda i nit, cansament acumulat, usuaris molt diversos, estranys i alguns de perillosos. No saben qui es posen a dins fins que el tenen assegut. Es coneixen casos d’atracaments, agressions per motius absurds o per impagaments, usuaris malcarats i extremament conflictius, que deixen el taxista indefens i en situació permanent de risc. Els horaris nocturns tenen més perillositat i incertesa, com també fer trasllats a determinats barris de la ciutat, un risc que alguns no volen assumir. Ens diuen que les amenaces són freqüents i la sensació d’inseguretat és permanent, i per això demanen més control i protecció, atès el servei públic que són. Però no tot és negatiu, també hi ha avantatges. Fan coneixences, tenen clients fixos, hi pots mantenir una conversa, aporten comoditat i seguretat, t’ajuden amb les maletes i et fan sentir com un senyor. A Girona, la satisfacció amb el servei és elevada. A Barcelona i a les grans ciutats, la cosa canvia. Alguns taxistes no parlen català, van mal vestits i l’amabilitat és cosa del passat. Hi ha de tot, però quan vegeu un taxi penseu que és un servei clau per a la societat en un entorn urbà complex i a vegades inhòspit. Algun dia hauran de tenir un monument a la seva figura. Llarga vida al taxi i als taxistes!