El corredor mediterrani que mereixem

No disposar del corredor mediterrani és una ferida oberta que frena el desenvolupament dels Països Catalans i n’hipoteca el futur, a l’igual que el dèficit fiscal. És una urgència absoluta per a tot l’arc costaner des de Perpinyà fins a Algesires. Ho hauria de ser també per a l’Estat espanyol si actués racionalment, atès que concentra la meitat de les seves exportacions i quasi també del PIB, el 63% del tràfic portuari i el 50% dels turistes estrangers. El corredor mediterrani representa l’antídot més potent contra l’Espanya radial. Això aclareix els “inexplicables” retards i el clamorós infrafinançament que acumula fa més de 25 anys sota governs espanyols de tots colors.

La Unió Europea inclou el corredor mediterrani a la xarxa de corredors multimodals prioritària. És de calaix i sembla fàcil, i tanmateix no ho ha estat gens: el 2002 quedà fora de la llista de 30 projectes ferroviaris transeuropeus prioritaris a petició del govern de José María Aznar. El Tribunal de Comptes europeu cridà l’atenció a la Comissió Europea el 2010 per haver ignorat dades objectives de transport i tràfic i haver acceptat acríticament la xarxa radial espanyola presentada per Madrid. Finalment, l’executiu comunitari reconegué el seu error i rectificà.

Haver relegat el corredor mediterrani fou un escàndol majúscul del PP. Avui, cada dia de retard és un afront continuat que ens costa molts diners i oportunitats. Segons el recent estudi de Ferrmed, associació europea que promou el transport ferroviari, el binomi Barcelona-Tarragona és el tercer hub socioeconòmic i estratègic més important d’Europa, només precedit pels de Rin-Ruhr a Alemanya i Milà a Itàlia. Siguem conscients del nostre potencial: malgrat totes les traves oficials, Catalunya ha creat el tercer hub d’Europa. Espanya li hauria d’atorgar atenció preferent, però no ho fa perquè és un sistema polític corcat que discrimina tots els catalans, independentistes i unionistes.

Europa és un recurs davant d’un Estat que ens va en contra. L’actual projecte espanyol de corredor mediterrani és de mínims, i des de Catalunya no ens en podem donar per satisfets. Entre dependre de Brussel·les o Madrid, triem Brussel·les. La quota de mercat del transport de mercaderies per tren a la UE roman estancada sota el 18%, i a l’Estat espanyol cau fins a un trist 4%. S’ha d’invertir estratègicament, actuant abans en les infraestructures cabdals. Si la Comissió Europea vol assolir per al 2030 un 30% de transport terrestre de mercaderies per tren, a l’Estat espanyol la solució és més corredor mediterrani. Amb 10.000 milions d’euros més a Catalunya, 5.000 al País Valencià i 12.000 a Múrcia i Andalusia, ho tindríem. Cal una major ambició. I també: s’ha augmentar el gàlib a les línies fèrries per a poder-hi carregar remolcs de camions i constituir així veritables “autopistes ferroviàries”. L’Estat espanyol ho està fent entre Algesires-Madrid-Saragossa. Però no hi ha data de moment per a la Ventafocs, el corredor mediterrani.

La Xarxa Bàsica Ampliada de transport de la UE comprèn més de 70.000 km. Ara bé, prop de 2/3 parts de tot el tràfic de mercaderies es concentra en tan sols 18.000 km, una quarta part. O sia, 65% del volum en el 25% de la xarxa, que inclou, és clar, el corredor mediterrani. La Comissió Europea hauria d’invertir primer aquí, i obtindria la totalitat dels objectius socioeconòmics i mediambientals que persegueix. És lògic: a més volum transportat, més incidència.

Europa hauria de millorar ja el triangle Barcelona-Lleida-Tarragona, línies fèrries clau per a l’economia catalana. En concret: 1: By-pass Castellbisbal-Martorell per a separar els trens de mercaderies dels de rodalies. 2: Nova línia Cervera-Igualada-Martorell (amb via doble des de Lleida) per a evitar la saturació entre Tarragona i Castellbisbal i allunyar de la costa la connexió de l’eix de l’Ebre. 3: Refer l’antiga línia Sant Vicenç-Roda-Constantí per a evitar embussos i apartar les mercaderies de voramar. 4: Nova línia Tortosa -Lleida per a assolir un nexe directe Lleida-País Valencià i una major cohesió territorial. 5: Nova línia d’alta velocitat Tarragona-Castelló per a unir finalment Barcelona i València en menys d’hora i mitja i facilitar el pas de mercaderies per la línia convencional paral·lela. 6: Connexió directa de l’aeroport del Prat via trens de rodalies, regionals i d’alta velocitat amb Montpeller, Perpinyà, Girona, Lleida, Tarragona-Reus, Saragossa i València. 7: Europeïtzar l’ample de via de tot Catalunya (i només amb tercer carril les seccions: Castellbisbal-St. Vicenç-Tarragona-Reus-Móra-Casp-Saragossa) per a potenciar els enllaços dels ports de Barcelona i Tarragona.

Haurem de fer pressió perquè la UE aquest cop s’asseguri que els diners van a parar al corredor mediterrani. Insistim: mediterrani, no Madriterrani.