Misticisme

El mis­ti­cisme, amb la seva aura d’enigma i savi­esa ances­tral, ens sub­mer­geix en un viatge inte­rior cap al trans­cen­den­tal, l’ine­fa­ble. En aquest camí, els sen­tits s’agu­dit­zen i l’ànima es des­pu­lla de les capes mun­da­nes per fon­dre’s amb l’eteri. Les anti­gues filo­so­fies ori­en­tals ens ense­nyen la importància de la medi­tació, con­tem­plació serena per asso­lir la il·lumi­nació. En el silenci de la ment, s’obren por­tes cap a plans supe­ri­ors de consciència, on l’indi­vidu es fusi­ona amb el cos­mos i des­co­breix la seva veri­ta­ble essència. El místic busca el con­tacte directe amb el diví, sigui quin sigui, trans­cen­dint les limi­ta­ci­ons de l’ego i des­xi­frant els secrets de l’uni­vers. Figu­res com Joan de la Creu o Teresa de Jesús van explo­rar els labe­rints del mis­ti­cisme, des­cri­vint experiències extàtiques i visi­ons sobre­na­tu­rals en els seus tex­tos. La poe­sia mística, de llen­guatge simbòlic i evo­ca­dor, ens trans­porta a un regne de metàfores on allò ter­re­nal s’enllaça amb allò celes­tial. El mis­ti­cisme també ens con­vida a qüesti­o­nar la rea­li­tat, a superar el pura­ment mate­rial i a explo­rar els límits del sen­tit. En aquest ball còsmic, l’ésser humà es trans­forma en un bus­ca­dor de la veri­tat espi­ri­tual, en un peregrí de camí a la deïtat. Amb la seva màgia ances­tral, el mis­ti­cisme ens recorda que, més enllà de les parau­les i les for­mes, s’hi estén un món de llum i amor espe­rant ser des­co­bert. L’eina pode­rosa que és la medi­tació millora la neu­ro­plas­ti­ci­tat cere­bral i activa la cre­a­ti­vi­tat. No són collo­na­des deli­rants ni opci­ons des­es­pe­ra­des. Feu-me cas: medi­teu i sobre­tot no us obli­deu mai de res­pi­rar com cal.