Una nova esquerra

La situació actual és propícia per a les esquerres. La pèrdua de sobirania, benestar i identitat a causa del neoliberalisme, l’espanyolisme, la partitocràcia i l’escalfament global, hauria d’haver fet que els catalans donessin suport a partits socialdemòcrates/anticapitalistes, ecologistes i independentistes. No ha estat així. Les esquerres no han plantejat un model de país. Han acceptat la partitocràcia depredadora que caracteritza l’economia catalana i espanyola del règim del 78 i han abraçat el neoliberalisme econòmic, cultural i polític. Han institucionalitzat pràctiques de joc brut (ERC) o rehabilitat agressors de dones per satisfer equilibris interns en espais de militància (CUP). Han contribuït a la depredació ambiental i humana en mans d’elits locals i estrangeres, en forma de Hard Rocks, quarts cinturons, Copes Amèrica o el no foment de projectes locals i cooperatius d’energies renovables.

Adreçar aquestes qüestions implica democratitzar el benestar. El neoliberalisme ha accentuat la lògica capitalista en què els més rics són els que saben furtar i explotar millor els recursos de tots, en mercantilitzar totes les facetes de la vida. L’alternativa és que l’estat garanteixi les condicions per tenir una vida digna, nacionalitzant tot allò que la proveeix i enfortint els sectors públics ja existents, i que aprofiti l’esperit emprenedor català per reindustrialitzar el país, impulsar la recerca en sectors emergents i fer que el teixit associatiu gestioni de forma cooperativa certs béns comuns. La seguretat i la demografia s’han d’abordar des d’aquesta perspectiva. Potser la majoria dels que roben carteres i estafen la renda mínima d’inserció són racialitzats i pobres. Però la immensa majoria dels que t’expulsen de casa, evadeixen impostos, fan contractes de fals autònom, contaminen aqüífers, promocionen una mobilitat contaminant i es queden milions de l’estat (rescat bancari), són blancs i rics. És la misèria resultant, sumada a les retallades en serveis públics, la que amenaça la demografia i el benestar de tothom, no pas una senyora magrebina amb tres criatures. Si els béns són de tots, els hem de cuidar entre tots.

L’esquerra catalana ha de ser nacionalista i independentista. La supervivència d’un poble no només va lligada a la sobirania sobre els recursos que necessita perquè tots els seus habitants hi visquin bé, sinó també als elements culturals, històrics i lingüístics que li donen una cohesió social gràcies a la capacitat per entendre’s a ell mateix en relació amb el món i els altres. A Catalunya, té dues dimensions: la primera és fer front a un espanyolisme que ha volgut eliminar una perspectiva autocentrada que ens permeti relacionar-nos amb el nostre passat per entendre el present i bastir el futur.

La segona és entendre que adoptar una perspectiva crítica amb el colonialisme i l’autoritarisme europeus no implica ser antioccidental. Massa sovint, l’esquerra ha disculpat règims autoritaris, fonamentalismes religiosos no catòlics i patriarcats no blancs en entendre’ls en oposició al colonialisme d’occident. Això ha fet que s’abandonessin els progressistes que, tant als seus respectius països com al nostre, hi lluiten en contra. Al mateix temps, l’esquerra ha renunciat a la construcció d’una identitat cultural i intel·lectual europea fent-ne una esmena a la totalitat i no pas fomentant-ne una reflexió crítica. Com a resultat, una part de la ciutadania sent que la seva identitat és inherentment dolenta, mentre que la dels altres és inherentment bona. La teoria de la substitució demogràfica de la població blanca no es destrueix amb les nombroses evidències que la refuten, sinó amb imaginaris d’orgull que a la vegada siguin crítics i reparin el deute històric amb els pobles colonitzats.

Quan l’esquerra ho ha intentat, se l’ha acusat de revisionisme políticament correcte, també des de les seves files. Les democràcies liberals s’han bastit sobre el masclisme i el racisme que apuntalava formes d’organització estatal anteriors, i per això part de la població culpabilitza les feministes, lis activistes queer/LGTBI+ i els immigrants de la desfeta d’occident. Les esquerres, per combatre el reaccionarisme exterior i interior, han de ser descaradament feministes, antiracistes i LGTBI+, perquè són les lluites que adrecen les necessitats de la majoria de la població. Ara és l’hora, doncs, que l’esquerra sigui més subversiva que mai.