“Gibraltar és espanyol”

És pos­si­ble que algú ja ho hagi teo­rit­zat abans amb un for­mat i un pòsit més acadèmics. Als que som, però, de mane­res més tos­ques, aquests dies ens ve al cap una teo­ria que vin­dria a pro­cla­mar alguna cosa així com que “tota crítica, o argu­ment, té la legi­ti­mi­tat d’una roca fins al precís moment en què entra en con­tra­dicció amb els ide­als o interes­sos pro­pis”. El rao­na­ment ve al cas pel tri­omf de la selecció espa­nyola de fut­bol. N’hi ha hagut per sucar-hi pa. Durant anys i panys, el cata­la­nisme polític ha hagut de supor­tar aque­lla can­ta­re­lla de “no s’ha de bar­re­jar política i esport”, una mena de man­tra més repe­ti­tiu que el cogom­bre, i que es reproduïa arran dels càntics en el minut 17.14 al Camp Nou o les xiu­la­des al rei quan els blau­grana feien allò tan reco­ma­na­ble de jugar alguna final de tant en tant. Mani­fes­ta­ci­ons òbvies de caràcter ideològic que eren això, cri­ti­ca­des sis­temàtica­ment per aquells a qui, escu­dant-se en el pre­text de la neu­tra­li­tat, sen­zi­lla­ment el que els moles­tava era el color polític de la pro­clama.

A tots ells, la victòria de Lamine Yamal i com­pa­nyia els ha dei­xat tan des­pu­llats com aquell monarca que somi­ava el ves­tit de l’empe­ra­dor. S’ha de reconèixer, però, que per la banda dels del “mejor uni­dos” ja ens esperàvem una ins­tru­men­ta­lit­zació matus­sera del tri­omf en l’Euro­copa per fer una exal­tació d’espa­nyo­lisme en vena. Ara bé, la capa­ci­tat de superació dels que por­ten la pell de brau ino­cu­lada a la sang és infi­nita, com s’ha vist en la cele­bració d’Álvaro Morata bra­mant allò de “Gibral­tar és espa­nyol” enmig d’una com­pli­ci­tat gene­ral enten­dri­dora. Més parats ens ha dei­xat que aque­lla esquerra dita ibèrica, tan deso­ri­en­tada ella, hagi cai­gut al parany i hagi uti­lit­zat d’una manera igual­ment mal­des­tra el color de pell d’alguns juga­dors –“cada gol de Yamine Lamal és un gol a l’extrema dreta”, va dir Sal­va­dor Illa– per escom­brar també cap a casa. I és que a l’hora d’embol­ca­llar-se amb la ban­dera, Espa­nya està que­dant sense rival. Com en el fut­bol, si fa o no fa.