“Gibraltar és espanyol”

És possible que algú ja ho hagi teoritzat abans amb un format i un pòsit més acadèmics. Als que som, però, de maneres més tosques, aquests dies ens ve al cap una teoria que vindria a proclamar alguna cosa així com que “tota crítica, o argument, té la legitimitat d’una roca fins al precís moment en què entra en contradicció amb els ideals o interessos propis”. El raonament ve al cas pel triomf de la selecció espanyola de futbol. N’hi ha hagut per sucar-hi pa. Durant anys i panys, el catalanisme polític ha hagut de suportar aquella cantarella de “no s’ha de barrejar política i esport”, una mena de mantra més repetitiu que el cogombre, i que es reproduïa arran dels càntics en el minut 17.14 al Camp Nou o les xiulades al rei quan els blaugrana feien allò tan recomanable de jugar alguna final de tant en tant. Manifestacions òbvies de caràcter ideològic que eren això, criticades sistemàticament per aquells a qui, escudant-se en el pretext de la neutralitat, senzillament el que els molestava era el color polític de la proclama.

A tots ells, la victòria de Lamine Yamal i companyia els ha deixat tan despullats com aquell monarca que somiava el vestit de l’emperador. S’ha de reconèixer, però, que per la banda dels del “mejor unidos” ja ens esperàvem una instrumentalització matussera del triomf en l’Eurocopa per fer una exaltació d’espanyolisme en vena. Ara bé, la capacitat de superació dels que porten la pell de brau inoculada a la sang és infinita, com s’ha vist en la celebració d’Álvaro Morata bramant allò de “Gibraltar és espanyol” enmig d’una complicitat general entendridora. Més parats ens ha deixat que aquella esquerra dita ibèrica, tan desorientada ella, hagi caigut al parany i hagi utilitzat d’una manera igualment maldestra el color de pell d’alguns jugadors –“cada gol de Yamine Lamal és un gol a l’extrema dreta”, va dir Salvador Illa– per escombrar també cap a casa. I és que a l’hora d’embolcallar-se amb la bandera, Espanya està quedant sense rival. Com en el futbol, si fa o no fa.